El món serà dels frikis

Blues
Beckett, 19 d’octubre de 2018

La Sala Beckett ens obra les portes d’un loft modern on hi regna la pulcritud, l’ordre i la netedat; cosa que serà tot un contrapunt al torrent que brolla de dins dels personatges de l’obra. L’Anna, directora general de policia, es trobarà la complicada situació de lidiar amb un possible atac terrorista que trasbalsarà tota la ciutat, i casa seva no en serà cap excepció. Un personatge representat per Gemma Brió que, per mantenir el seu lloc de treball, estarà disposat a renunciar als seus principis, si és que mai n’ha tingut. La seva parella, interpretada per Eduard Buch, intentarà suavitzar la situació a casa, amb la filla adolescent de l’Annala Nala, que està passant un mal moment a l’institut i ho paga amb la mare; mare i filla pensen el mateix l’una de l’altra però la incapacitat per comunicar-se les manté en tensió. L’avi, encarnat per un esplèndid Xicu Masó, qui afirma que és una bona merda això de fer-se gran, és un personatge que, malgrat anirem descobrint que arrossega certes conductes inapropiades, despertarà simpatia entre el públic. Sobretot gràcies a l’entrenyable relació que manté amb la seva néta Nala, interpretada per una sorprenent Esmeralda Colette, amb una natural i del tot creïble representació.

El text de Sergi Pompermayer ens parla de molts temes diferents: terrorisme, racisme, immigració, tràfic d’influències, bullying, drogues, pederàstia, problemes de parella… de fet a mesura que avança l’obra els temes no deixen d’anar apareixent generant un potent còctel, els ingredients principals del qual seran la incomunicació i la por. Com passa a la vida, tot s’entrellaça sense pietat, no vivim en compartiments estancs on els temes es tracten per separat sinó que dia a dia hem de fer front a moltes qüestions alhora. El director de l’obra, Norbert Martínez, s’ajuda de projeccions en moments molt concrets per reforçar la història que es vol explicar i ho fa amb sensibilitat i una proximitat que es traspuarà en els actors que, tret potser d’una escena dramàtica ben complicada, estan tots quatre magnífics.

L’escenografia de Cesc Calafell ens mostra un espai molt ben aprofitat perquè en tot moment hi podem veure tant el menjador amb la cuina com l’altell on hi ha l’habitació de la Nala. I, fins i tot, en ocasions s’anirà transformant a mesura que és habitat pels protagonistes ara en casa d’uns, ara en casa de l’avi o bé el carrer. 

Un espectacle que, així com el Blues, toca totes les tecles dels més desafavorits. Sempre, però, conservant l’esperança que algun dia el món serà dels frikis.

Joana Cortils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *