El pes del passat

Tan poca vida (A little life)
Teatre Lliure, 04 de juliol de 2019

Si sou sensibles a la sang, absteniu-vos! Ivo van Hove dirigeix un DRAMA, en majúscules, basat en la novel·la de Hanya Yanagihara i ho fa recreant-se en el dolor fins al més mínim detall. I quin és el color que s’associa amb el dolor, la violència o la por? Bassals de sang acaben inundant l’escenari i, neteja rere neteja, ho taquen tot més i més. La purga persisteix per tal d’alliberar en Jude, el protagonista, del dolor i la repulsió de si mateix. Lamentablement per a ell, ànima (ment) i cos són una entitat conjunta i la lluita que viu és llarga.

Una obra visualment impactant. Cada petit detall ha estat cuidat per tal de crear l’atmosfera adequada a cada situació. Un loft novaiorquès amb certa estètica nòrdica mostra a l’espectador les personalitats i vides dels quatre amics que es troben per compartir la seva amistat. Tot es mostra; tot sembla molt evident. L’escenari és un catàleg de la vida d’aquests joves, però el que realment definirà l’obra és allò que es manté ocult mitjançant les mentides, les veritats a mitges, els silencis, el passat. Un passat que es vol ocultar però que és més viu que mai. Un passat que és una taca inesborrable, com la sang al marbre, a la roba, a la pell. Sang! Sang! Sang! I amor.

Els actors passegen pels escenaris transmetent passions intenses a tota l’estança i emmudint quan cal. Els que es mantenen a un segon pla també són significatius. Són indispensables per a en Jude i per això hi són: el pare adoptiu que cuina, els amics treballant a casa seva, el metge… situacions paral·leles que dibuixen un mapa urbà fàcil d’identificar. De la mateixa manera, gràcies a l’excel·lent actuació dels actors, els salts temporals s’entenen a la perfecció i l’espectador viatja del passat al present en qüestió de mil·lèsimes de segon. No podria ser de cap altra manera, ja que el passat forma part del present, conviu amb l’avui i ho farà amb el demà, per aquest motiu el salt temporal sorgeix de forma natural i espontània.

Una obra llarga, molt llarga, que necessita uns tempos determinats per introduir l’espectador en la trama. L’espectador haurà d’entendre la insistència en certs detalls i la prolongació d’altres per tal d’experimentar el pes feixuc de la vida. Un pes intens que pressiona l’ànima d’en Jude. Un pes que paralitza l’espectador a la butaca. Inclús els “buits” silencis pesen; són els que més pesen. Tot pesa i l’esclafa contra terra, fins a l’alliberament final.

Annie Pugnau
@AnniePugnau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *