Terra baixa (reconstrucció d'un crim)
TNC
-AQUESTA CRÍTICA POT CONTENIR ESPÒILERS-
Terra Baixa és com Tirant lo Blanc, o La Celestina, o La Plaça Del Diamant: una obra literària que anualment té ocupats a alumnes d'instituts per analitzar-la a classe de català. Hi ha alumnes que llegeixen i subratllen, d'altres per als quals mirar-ne una adaptació és com haver-la llegit, i d'altres que llegeixen un resum minuts abans d'entrar a classe. Però quan s'ajunta un grup amb el text fresc i un professor amb afecte cap al material, surt aquella màgia on l'obra cobra un nou sentit, es descobreixen i es qüestionen significats i símbols, i t'incita a tornar-la a llegir amb una nova visió.
A vegades, però, surts de l'aula amb el cap en desacord amb el nou significat donat, i el cos flonjo després d'una classe que s'ha fet eterna. Sortint de la sala gran del TNC després de veure Terra Baixa (Reconstrucció d'Un Crim), el rebedor estava habitat per cossos flonjos.
Pablo Ley i Carme Portaceli ens presenten una versió ambivalent de Guimerà que comença com acaba, i acaba com comença: És un cicle on arranquem amb l'"He mort el llop" i això desencadena una investigació policial sobre els fets. Aquesta proposta li dóna una conseqüència a l'èpica del text original i la contextualitza històricament. Conceptes com que a un Manelic autoconcebut com a heroi el condemnin al garrot vil fan que el drama aterri al temps i el territori de la Catalunya sacsejada entre Orsinis i tramvies volcats.
Ley ja aposta per una conversió del text que li dóna una nova dimensió: a part del clàssic argument de la puresa de la natura contra la corrupció de la societat que t'impremten a l'ESO, hi integra un cas de revolta anarquista contra el cap. És una proposta que qualla quant a temàtica, però un cop es deixa imprès, sembla que no evoluciona, fent la sensació que la comparativa està agafada amb pinces puntualment.
Aquesta continuació de l'argument es divideix en dos arguments: veiem a un guàrdia civil i a una periodista interrogar a part de l'elenc de Guimerà -interrogacions que puntualment cauen dins el clixé televisiu- i a partir dels testimonis es recreen escenes del text original. Tot i que la interpretació estigués dins l'estàndard del TNC - grans veus amb gran dicció i gran corporalitat i expressivitat - hi havia certs moments on no s'acabava d'empatitzar amb els personatges.
És aquesta superposició de propostes que no acaba de resultar en una unió del tot cohesionada. Aquesta divisió se separa en dues branques que no es tornen a ajuntar amb fluïdesa fins al desenllaç, amb el tronc de la peça consistint a fer memòria de la brutalitat de la conseqüència de lluita anarquista Barcelonina, puntualment interrompuda per una posada en escena del text original. Quan es passa de la memòria a la continuació de l'arc dels personatges de Guimerà, es substitueix el "mostra, no expliquis" per una exposició dels fets en forma de record, caient lleugerament en el semblant d'una fanfiction pel que fa a l'argument. Pot ser històricament correcte al nivell de l'enrevessament xocant creat per les circumstàncies després de les revoltes barcelonines, però sembla que no acaba de sorgir un fil versemblant.
La posada en escena, però, fa que aquesta cohesió sembli reforçar-se, amb transicions escèniques entre fragments que aprofiten al màxim el dispositiu escènic. A l'escenari es pot trobar el mateix que dins una sala d'interrogatoris: una taula amb papers, llums fluorescents, i una pissarra on seguir amb l'argument, encara que aquest últim element no s'acaba de jugar dins les possibilitats que pot oferir. L'element que sí que està aprofitat, jugat i transformat, però, és la línia de llums fluorescents que vigila els fets envoltant l'assassinat, i que conjuntament amb un soundscape ominós i imponent, treu sospirs de sorpresa al públic quan es mobilitza. La posada en escena recorda a una barreja entre Robert Wilson, Brecht, Rigola i Maeterlinck, amb els elements necessaris per dibuixar l'espai, trencar lleis temporals, i desdibuixar els personatges per transformar-los en el símbol que esdevenen dins la història.
Són aquests moments on la fisicalitat i el moviment escènic dels intèrprets reflecteixen simbòlicament l'emoció de les escenes del text original que augmenten la punyència cap a l'espectador. Aquesta variació entre els moments naturalistes i simbòlics, però, et fa qüestionar si en comptes de reescenificar a Guimerà verbatim, hagués funcionat partir l'escena i recrear els testimonis dels personatges des de la corporalitat i no la recreació -com records borrosos que retornen després del patiment.
Així i tot, és una exploració del material de Guimerà, contrastat amb la crua realitat que es vivia fora de la terra alta i baixa. Una exploració que presenta els "i si..."s d'una manera creativa i puntualment punyent, però volent mostrant un imaginari gran i enrevessat que no acaba de deixar-se veure per timidesa o falta de continuïtat. Potser al públic li falta tenir la voluntat de voler deslligar aquest enrevessament d'imaginaris i propostes escèniques, o potser a la peça li falta o dues hores més, o una direcció més concreta en la qual caminar. És, en essència, una macedònia de fruits collits de la muntanya, tallada amb estris de diferents mestres amb diferents utilitats, però que, amb tant ingredient, acaba vessant un bol on un libretto de Terra Baixa n'acapara la meitat.
Àlex Locubiche
