Eli

informació obra



Intèrprets:
Jaume Casals
Direcció:
Antonio Calvo
Ajudantia de direcció:
Adrià Nuñez
Composició musical:
Jordi Bonet
So:
Jordi Bonet
Escenografia:
Jordi Bulbena
Vestuari:
Jordi Bulbena
Il·luminació:
Kiko Planas
Vídeo:
Xavier Pijoan
Autoria:
Aina Huguet
Dramatúrgia:
Aina Huguet
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant aquí.

La relació entre un pare i un fill que viuen sota el mateix sostre està greument malmesa per tots els buits que ocupen les paraules i emocions que no han sabut compartir durant els últims quinze anys. El dia del seu vint-i-cinquè aniversari, el fill rep un regal del pare que, indirectament, els obligarà a enfrontar-se a tot el que tenen dins, al que tenen fora, i al que ja no tenen. Aquest regal és una ELI, una màquina on hi pots crear les personalitats que vulguis per a que mai estiguis sol.

Crítica: Eli

25/11/2018

ELI. Pot la tecnologia ajudar-nos a estimar?

per David Jou Bueno

Eli Sala Versus Glòries, 10 de novembre de 2018

Un pare i un fill que conviuen en mútua hostilitat busquen la manera d’entendre’s a partir de la realitat virtual que els ofereix un nou dispositiu tecnològic: l’ELI. Quines càrregues pesen en aquesta relació pare-fill? Quin és l’origen de la incomprensió? Podem viure plenament una versió millorada de la realitat, encara que aquesta sigui virtual?

ELI, escrita per Roc Esquius i dirigida per Antonio Clavo, és una obra que planteja les dificultats de les relacions pare-fill i també el dilema del valor de la realitat virtual enfront de la realitat “real”. Els seguidors de Black Mirror hi veuran un plantejament semblant al del capítol Be right back, en el qual la protagonista es relaciona, a través d’una aplicació, amb un avatar que simula la personalitat del seu xicot difunt. Ètica i tecnologia, aquesta és la qüestió.

Tot i que les qüestions que planteja aquesta obra són originals i transcendents hi ha dos aspectes que, pel meu punt de vista, no acaben de rutllar: la claredat d’allò que tracten els personatges i la versemblança.

Un dels inconvenients de l’obra és que la realitat virtual amb què interactuen els actors, Pep Antón Muñoz i Jaume Casals, només la veuen ells i no és fins ben avançada l’obra que l’espectador pot fer-se’n una idea clara. Un exemple. Quan el pare veu el món virtual que ha creat el fill, exclama: “Quina perversió! Com has pogut crear una cosa així?” L’espectador, amb aquesta reacció, s’imagina el pitjor vídeo, el més repugnant i deshumanitzant que pugui haver-se trobat a internet. Però el fill havia creat, en el món virtual, un perfil de la seva mare i el seu germà, morts els dos, per poder-hi parlar. L’actitud del pare sembla, més que desproporcionada, incongruent.

Un altre aspecte de l’obra que no acaba de funcionar és un aspecte difícil d’explicar i de definir: la versemblança. Costa veure en quin món viuen aquests dos personatges: quin grau de desenvolupament tecnològic té la seva societat, on viuen, de què viuen, si tenen amics o família, aficions o vocació.

També, els personatges parlen d’estimar, de trobar a faltar algú, de la mort. Però ho fan amb un to emfàtic que en ocasions esdevé poc creïble. Per molt que el personatge repeteixi “t’estimo”, i que en algunes accions ho representin, aquest amor, el procés de canvi afectiu, no es veu recolzat per la trama. Aquest aspecte s’hauria pogut millorar, potser, afegint-hi quotidianitat, context i realisme.

ELI, l’aparell, ens ajuda a crear personatges a qui podem estimar, i que ens pot ajudar a relacionar-nos més afectivament amb els nostres familiars o amics. ELI, l’obra, planteja uns dilemes tecnològics i familiars que et persegueixen en sortir de la sala: pot la tecnologia ajudar-nos a estimar?

David Jou @DavidDovlatov