Els Àngels a Montjuïc

Àngels a Amèrica
Teatre Lliure, 25 d’octubre de 2018

© Felipe Mena

David Selvas es decideix a portar les dues parts d’Àngels a Amèrica al Lliure i no li podria estar més agraïda: he necessitat uns quants dies per processar el que, possiblement, serà un dels grans muntatges de la temporada.

Àngels a Amèrica és una peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner que ens situa a l’Amèrica del Reagan per parlar-nos de l’epidèmia de Sida dels anys vuitanta, als Estats Units.

L’obra està escrita en dues parts: S’acosta el mil·lenni i Perestroika, que es poden veure en dies alterns o en forma de “marató” els dissabtes al Teatre Lliure de Montjuïc. Un total de més de quatre hores d’espectacle que d’entrada podrien semblar una bestiesa però que en cap cas ho són. Ambdues meitats, tot i que cadascuna a la seva manera, destaquen per ser molt dinàmiques i per la velocitat de les accions que hi succeeixen.

La primera part la podríem definir com a més convencional, amb interpretacions espectaculars de tots els actors que es van coneixent a ells mateixos mentre viuen una història bastant freda: ens trobem a l’inici de l’epidèmia de la Sida i els malalts qui la pateixen no només han de lluitar per superar-la, sinó que també s’han d’enfrontar al tabú que envolta el fet de tenir-la.

La segona meitat ja és més difícil de classificar. L’epidèmia ha seguit expandint-se i ara toca aprendre a conviure-hi d’una manera diferent, amb esperança i amb ganes de construir un nou model social on integrar-se. Comencen a aparèixer situacions irreals i surrealistes, des d’un profeta a un àngel que sobrevola l’escenari, impressionant fins al més reticent a aquest tipus de recursos.

La selecció de hits musicals dels vuitanta i l’escenografia a càrrec de Max Glaenzel, contribueixen a aconseguir causar aquesta impressió. L’escenari es munta i es desmunta en funció del moment i del que necessiten els personatges, els quals es mouen més enllà d’aquest, barrejant-se i aprofitant l’espai del públic per acostar-s’hi encara una mica més.

Aquest espectacle és representat per la Kompanyia Lliure, que brilla com mai. Mencionar-ne especialment la Júlia Truyol, que clava el seu paper, i el Quim Àvila, que assumeix (i supera perfectament) el polèmic i criticat repte d’encarnar al personatge de Belize. A més, la Kompanyia s’acompanya de grans noms de l’escena catalana, com són els de Vicky PeñaPere Arquillué.

Només em queda per dir que no us perdeu Àngels a Amèrica si necessiteu una estona de pausa i de tocar de peus a terra. L’obra, tot i haver-se escrit fa vint-i-cinc anys, no deixa de tenir moltes similituds amb el món i la societat actuals, i t’obliga reflexionar sobre molts aspectes de la qualitat humana. Els caràcters dels diferents personatges ens els podem trobar actualment en molts dels qui ens envolten. I pel que fa a la Sida, tot i que actualment se n’han descobert moltes coses i han millorat molt els pronòstics dels qui la pateixen, encara a dia d’avui segueix envoltada d’alguns dels prejudicis dels que ens parlava Tony Kushner en el moment de crear els Àngels.

Maria Pujol
@MariettaPuco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *