Els ritmes de Sarah Kane

Ànsia (Crave)
Sala Atrium, 5 de gener de 2020

Imatge extreta de la pàgina web de la Sala Atrium

El passat mes de març, la Cia. La Salamandra va estrenar Ànsia (Crave) a l’Atrium, una sala de teatre de petit format a la Dreta de l’Eixample de Barcelona, guardonada recentment amb els premis de la Crítica per la perspectiva de gènere de la seva programació. De l’estrena d’Ànsia ni tan sols fa un any, però de manera encertada la Sala ha decidit tornar a apostar per la proposta i reprogramar-la tres setmanes aquest mes de gener. La peça dirigida per Loredana Volpe sempre ha estat en sintonia amb el text de Sarah Kane i l’experiència que proposa l’autora, però durant aquests mesos la proposta ha madurat i ha guanyat en musicalitat i en ritme. 

Anna Casas i Chap Rodríguez repeteixen en els papers de C i A, i a l’equip s’hi sumen Patrícia Mendoza i Xavier Pàmies per donar veu a M i B. Els quatre es passen les paraules d’un text experimental, brutal i poètic que sembla que els surti de dins. Desafien la velocitat i el ritme amb una dicció precisa i expressiva. Claven els ulls al públic amb mirades difícils d’oblidar que donen força a la interpretació i que travessen com fletxes la quarta paret. Alvar Llusá-Damiani torna a encarregar-se de l’espai sonor i omple la representació de ritmes, sons, passes, ecos i músiques que evidencien la importància que Kane donava a la musicalitat. Una veu diu, al mig del text: “M’agradaria tenir música, però només tinc paraules”. Malgrat aquesta afirmació, el muntatge de la Cia. La Salamandra reivindica que sí, que dins les paraules de Kane hi ha música, i ho evidencia amb l’espai sonor i les harmonies del violí que Llusá-Damiani toca en directe des del centre de l’escenari.

Loredana Volpe s’agafa a la vessant més plàstica del text de Kane per tal de construir una experiència sensorial, emocional i gairebé física. Ànsia toca alguns dels temes recurrents dins l’obra de l’autora: la violència, les emocions, les relacions humanes i la presència o l’absència de l’amor. La manera d’expressar-se de Kane busca parlar d’aquests conceptes tot transformant-los en experiència, i és per a això que necessita allunyar-se del llenguatges expressius més tradicionals i naturalistes. Amb Ànsia, Sarah Kane posava a prova els límits formals del teatre a través d’uns personatges líquids, una acció indefinida i un text obert a la possibilitat. La companyia aconsegueix destacar tots aquests petits matisos que, ben conduits, posen el públic en un estat d’alerta durant l’hora que dura la representació. A més, la traducció de Chap Rodríguez és fresca i fluïda. Pensada directament per la representació oral, és una bona base que manté els matisos poètics i formals de l’original. Igual que el text de Kane, prioritza la musicalitat i el ritme.

En el moment de l’estrena original, l’any 1998 al Festival d’Edinburgh, Sarah Kane va explicar en un article al diari The Guardian que d’entre tot el que havia escrit fins aleshores, Ànsia era l’única obra que recomanava veure representada abans de ser llegida. Afirmava que l’entenia més com a un text per a la performance que no pas com a un text dramàtic tradicional. Es percep que des de la companyia s’ha fet un treball d’exploració i  reconeixement de les intencions que Kane va posar en l’obra. Deu ser per a això, en part, que el resultat final no només funciona bé sinó que a més guanya solidesa amb el pas del temps i les representacions.

Ànsia es manté fidel a la seva autora, i a l’hora s’aprofita de l’obertura natural del text per dotar la posada en escena d’algunes influències més personals que arrodoneixen el muntatge. El resultat final és una experiència trasbalsadora i electritzant que parla d’emocions des de les emocions, amb el públic al punt de mira, removent-li l’estómac. El text de Sarah Kane se’t queda dins després que abandonis la sala, com un eco, gràcies a la manera tan bonica i tan directa que la cia. La Salamandra té de portar-lo a l’escenari. Veient o llegint Ànsia més d’un cop, al final sempre hi trobes alguna cosa nova. Esperem que pugui seguir programant-se.

Mar Panyella Bonet
@katkurdt_

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *