Entrar (o no) a l’indescriptible univers del no-res

El meu nom és Hor
Teatre Kursaal de Manresa, 1 de setembre de 2018

La gent entra al teatre d’una mateixa manera: sense saber de què va l’obra, de quin gènere és, quants personatges hi ha, quins temes tracta… I surt igual: sense saber què acaba de veure. Amb una diferència. El públic surt dividit en dues parts: la gent que ha entrat i la que no en aquest viatge, aquest univers. 1 de cada 10 hi hauran entrat, uns altres 3 admiraran la feina feta però no hauran entès res i els altres 6 marxaran decebuts, avorrits, estafats i insatisfets.

M’agradaria saber del cert com és l’espectacle, de què tracta, quina dinàmica crea. I ho hauria de poder fer (crec jo). Però no puc, per tant em limitaré a enumerar sentiments, conceptes, detalls i altres històries que han creat això, que ha rebut el títol ‘El meu nom és Hor’.

Una baralla constant entre la llum i la foscor, entre la vida i la mort, entre l’amistat i la violència, entre la duresa i la fragilitat, entre la humanitat i la inhumanitat, entre el riure i el plor. Parla de tot el que un vulgui sentir. Potser per molts no parla de res. Segurament no parla de res, però llavors l’espectacle seria massa avorrit. Atreviu-vos a deixar-vos endur, atreviu-vos a desconnectar.

Crear un univers determinat requereix d’una estètica determinada. Evidentment creen aquesta estètica. Una estètica minimalista on només hi ha objectes inconnexos que es relacionen a través de les persones. La llum és el pilar fort per crear aquest univers que parla de tot o no parla de res. També hi intervenen el circ (massa poc per ser una companyia de circ), la dansa, la música, els titelles, els sons… Un espectacle multidisciplinari en tota regla. M’atreviria a dir que multidisciplinari seria dir poc.

Potser m’he passat d’optimisme, m’hauria d’haver conformat amb fer una crítica a partir de comentaris com: una frikada, una anada de l’olla, un error d’espectacle, una cosa on no s’entén res… Però m’he volgut esforçar a veure-hi allò invisible, que potser no existeix.

Aquest espectacle forma part de la programació de la Fira de Tàrrega. Una fira que ha fet atrevir als creadors, ha intentat ensenyar als espectadors i ha posat a prova els crítics. Ara ja no cal que ens expliquin res, ara només cal que ens deixem endur, que experimentem. Ens agradi o no ara ja no anem a veure, anem a viure teatre.

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *