Esclat emocional

La treva
Teatre municipal de Girona, 21 d’octubre de 2017

© Felipe Mena

L’escenografia representa l’interior d’un pis de Brooklyn. Sarah i James (Clara Segura i David Selvas) tornen a casa després d’un llarg viatge. Ella és fotoperiodista de guerra: l’esclat d’una bomba durant una missió a l’Iraq l’ha ferit greument a una cama i li ha deixat unes cicatrius a la cara. Ell, que l’acompanya com a periodista independent, les marques de la guerra les duu a la psique, ja que s’està recuperant d’un trastorn per estrès posttraumàtic. La parella es veu obligada a transcórrer un temps de repòs – una treva – lluny dels horrors de la guerra. Poc després d’haver tornat, els dos reben una visita de Richard (Ramon Madaula), amic i editor, acompanyat de Mandy (Mima Riera), la seva nova xicota, ingènua i molt més jove que ell. Els diàlegs entre els quatre i la comparació amb una parella tan diferent fan que Sara i James qüestionin tot el que havien donat per descomptat fins a aquell moment, generant dubtes sobre els objectius i les prioritats dels dos, com a individus i com a parella.

Com altres espectacles proposats a Temporada Alta enguany, tal i com El color de la llum i Un tret al cap, aquesta obra es desenvolupa al voltant de l’ofici del periodista. La treva, però, va més enllà: no només presenta a l’espectador unes reflexions sobre l’exercici de la professió, sinó que també engega un debat deixant moltes preguntes obertes. La subtil separació entre vocació i necessitat, la funció social del fotoperiodisme, l’efecte “dessensibilitzant i catàrtic” provocat per la brutalitat, el difícil equilibri familiar de qui consagra la vida a una feina tant perillosa: enmig de l’atmosfera majoritàriament còmica que caracteritza la primera part de la obra, aquestes reflexions colpegen el públic de sobte i, una vegada acabat l’espectacle, l’acompanyen a casa.

El que més s’aprecia d’aquesta obra és l’honestedat: cauen les màscares d’herois, la presumpta superioritat moral de Sara per comparació al personatge de Mandy perd significat al llarg de l’espectacle i es desvela el caire més humà dels personatges en una varietat de matisos. No sorprèn que Donald Margulies, dramaturg estatunidenc, hagi triomfat a Broadway amb aquesta peça, titulada Time stands still en versió original. Un text ja interessant per la temàtica, en aquest cas complementat per la traducció exceŀlent de Cristina Genebat i pel treball magnífic de Julio Manrique, director d’aquesta producció. Destacable la complicitat entre els actors, que aconsegueixen actuar amb harmonia fins en els moments més dramatics i confusos, quan les veus es sobreposen. Una interpretació excepcional i convincent, en la qual brilla Clara Segura commovent el públic.

PD: Una raó més per anar a veure aquest espectacle? Hi ha banda sonora! La podeu escoltar aquí.

Lucia Gusmaroli

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *