Esperar Godot com a forma de vida

Esperant Godot
Sala Beckett, 28 de novembre de 2019

Fotografia: Kiku Piñol

Abans de res, m’agradaria fer uns aclariments previs. He de dir que aquesta crítica l’ha escrit una persona que de Samuel Beckett només en sap allò que n’ha sentit a dir, malgrat que s’hagi representat i se l’admiri a tot arreu. Afegeixo també que considero que un personatge que interpreti Pol López deixa de ser aquell personatge per ser una versió que Pol López adapta a la seva manera d’encarnar personatges, que és molt personal a més de destacablement divertida. I, per últim, un darrer avís que em sembla fonamental de fer, és que s’ha d’anar molt amb compte amb les peces teatrals que es descriuen i defensen com una metàfora contemporània i, segons com, universal i, en canvi, només compta amb homes a escena. Dit això, m’hi poso.

Valdimir i Estragó, dos passavolants vells i desgastats, esperen al costat d’un arbre a Godot, figura que tant els pot treure de la misèria com dur-los a un destí fosc. Així es construeix un peça que ha esdevingut meravellosa, perquè se centra en el comportament dels seus personatges despullant-los de qualsevol trama més enllà del plantejament. A Esperant Godot hi ha una mica de moltes coses: hi ha teatre de l’absurd, perquè no té una evolució concreta i la majoria d’intervencions no tenen cap mena de sentit entre elles. Hi ha també sàtira i tragicomèdia, perquè la innocència que respiren els personatges de Pol López i Nao Albet té molta força representativa d’instints molt humans. I sobretot hi ha sospirs de realitat, en el moment en què cada persona del públic entén una versió diferent de què és esperar a Godot i fins a quin punt deixem passar tots i totes la vida esperant el Godot de torn.

La proposta escenogràfica complementa perfectament l’espectacle, perquè posa l’escena en una caixa i la despulla de realismes. A més, els actors demostren una complementarietat que permet agilitzar i dinamitzar dues hores d’espera compartida, de manera que hi ha ritme i minuciositat en unes actituds molt naturalitzades. És picada, és divertida, és còmode i brilla també per un text de paraules treballades, que juga a través de repetir i buidar de sentit demandes, voluntats i accions sinceres.

La presència dels altres tres personatges, tot i essencial, tot i donar joc i equilibri i sevir de fantasia més física, no hi tenen res a dir en l’espera. Igual com els dos protagonistes juguen a tocar les fronteres entre la ficció i el fet de fer teatre, tota la resta és una suma a la construcció de la ficció. Val a dir que sense la seva gràcia random, Esperant Godot s’arriscaria a ser avorrida. És el conjunt de dos puntals ben escollits i un treball perquè cada element sumi allò que, en definitiva, converteix Esperant Godot en una peça memorable, amb bon text i de construcció i estructura trencadora. És, doncs, una proposta encertada per celebrar el trentè aniversari de la Sala Beckett. Llegeix la crítica al site original.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *