Pura passió
Teatre Akadèmia, 13 de novembre de 2024.
«Desitjava no haver de fer res més que esperar-lo». Qui espera, pateix l’anhel per allò que encara no ha arribat. La vehemència d’aquest desig deixa en el cos la memòria d’una absència. Annie Ernaux va decidir assumir aquest estil de vida, deixant-se portar per la delerosa passió que sentia pel seu amant. Ara bé, no ens hem d’enganyar, el retrat que Ernaux fa de la seva pròpia història no és la d’una dona ni delirant ni desmesurada. Lluny de sentimentalismes, Pura passió –Passion simple en francès– és un relat amb agudesa clínica de les memòries d’un desig. Esperar… qui espera, desitja.
Lucia del Greco assumeix la traducció, dramatúrgia i direcció de la peça. La direcció aposta per un equilibri entre un text realista i una acció escènica situada en un espai liminar. És un gran encert que aquests dos elements, que aparentment s’exclouen mútuament, cohabitin l’espai: Ernaux ens parla a través del text, del Greco ens parla a través de l’acció. Un motor de cotxe suspès sobre l’actriu ens avança l’aposta que faran pel mecanisme i l’engranatge com a metàfora del desig que sent la nostra protagonista. Es fa una aposta per la manipulació constant dels objectes –cadenes, bugies, tubs d’escapament, etc.– a través del qual neix una nova interpretació del text: el desig com a màquina. De la mateixa manera que sovint provem noves maneres de relacionar-nos amb la gent que estimem, la protagonista manipula les parts del motor, intentant descobrir noves dimensions del seu desig –sempre penúltimes.
La interpretació de Cristina Plazas neix d’un gran exercici de contenció i de minuciositat. Encarna fidelment el to de la novel·la d’Ernaux i es fa càrrec de la gran contradicció que suposa viure un segrest emocional –com suggereix Bernat Puigbotella a la seva ressenya sobre la novel·la– i la plenitud pel fet d’haver viscut aquesta història. Mai havíem vist una Plazas d’aquestes dimensions. Gràcies a l’assessoria de moviment de Lorena Nogal –Premi Nacional de Dansa d’aquest 2024– instal·la una fiscalitat pròpia del deliri, posseïda pel desbordament del seu desig.
Treballa amb la fredor de qui viu anestesiada per una passió irrefrenable. L’actriu sembla haver sortit d’un quadre d’Edward Hopper com «Hotel room» o «Morning sun». El personatge forma part d’un món del qual se sent aliena. El seu deliri ens recorda als versos de Miquel Àngel Riera:
«Més enfora de tu,
la vida perd les anses.
Vull
una salvació
de la teva durada
exacta.
La resta
–perdonau que ho digui tan clar–
no m’interessa
ni poc,
ni molt,
ni gens.» [1]
Cube.bz signa la il·luminació de l’espectacle, després de treballar aquest 2024 amb companyies com Baró d’Evel, José y sus hermanas i Los informalls. Malgrat estar acostumats als grans escenaris, encerten en l’adaptació del seu llenguatge a la sala petita. L’austeritat de la proposta d’il·luminació –que recorda al disseny de Carles Borràs per l’espectacle Primer amor– ens porta al quiròfan: la llum blanquíssima li permet a Plazas fer una dissecció amb precisió infinita de la seva història.
La il·luminació va agafada de la mà de l’espai escènic de Pol Roig. La seva aposta pel material industrial és tot un contrast: cadenes i motors conviuen amb sexe i passió. La metàfora que ofereix Roig, acompanyada per la direcció de Lucia del Greco, ens proposa explorar els engranatges del desig com si d’un motor d’automòbil es tractés. Fan una clara aposta pel mecanicisme, que ens allunya de la idea preconcebuda que tenim de l’amor: la carícia es converteix en una serra radial fent volar espurnes.
Al seu torn, també cal fer menció especial a la feina del dissenyador Pau Aulí. Firma l’assistència artística, de fotografia i el disseny del vestuari. El creador mallorquí transporta els llaços dels corsets als braços i a les cames –és una marca personal d’Aulí la recuperació d’elements d’època aplicats al vestuari d’ara. La bellesa del conjunt xoca amb força amb la sensació d’asfíxia que generen els llaços arreu; aconsegueix aportar a escena la falta d’aire que la protagonista sent vers el seu amant.
Fem l’espera… tot i que no es fa llarga, és dolorosa. L’equip de Pura passió rema a favor de l’austeritat i l’anestesia, vers una situació tràgica i dolorosa. ¿Per què ho vas fer, Annie? ¿Com és sentir a dins aquest desig? ¿En quin moment les papallones a la panxa es van tornar llops? Pura passió no és un crit d’auxili. Tampoc sembla un clam polític. Ni tan sols una denúncia a la masculinitat. Sols és una ferida de fondària infinita, on Ernaux es va deixar perdre. Amb ella, nosaltres també hem caigut dins l’abisme. Només així, comprendrem com és d’alliberador sentir aquesta passió.
Guillem Galmés Riera
@guillemgalmes_
[1] RIERA, Miquel Àngel (1974), Biografia, X, Palma de Mallorca: Editorial Moll.
