Familiar o estrany? Godot al segle XXI

Esperant Godot
Sala Beckett, 1 de desembre de 2019

Fotografia extreta de la pàgina web de la Sala Beckett

L’any 1955, la versió en anglès d’Esperant Godot es va estrenar a Londres davant d’un públic que, amb una sensació d’estranyesa i de xoc, sortia del teatre enfadat i molest amb el que acabava de veure (podeu llegir part de la història a The Guardian). Ara, però, de tot això ja en fa gairebé mig segle. Esperant Godot segueix sent una experiència sacsejant, sí, però la relació entre el públic i l’obra també ha evolucionat amb el pas del temps. És possible que l’estranyesa que el text despertava l’any 1955 comenci a adquirir un cert to de familiaritat? L’obra s’ha convertit en un clàssic modern, i ofereix una bona panoràmica d’algunes de les tendències que han marcat el teatre contemporani europeu: la (no) construcció dels personatges, el trencament amb les formes dramàtiques convencionals i la subversió del temps, l’espai i els mecanismes narratius.

La Sala Beckett ha programat Esperant Godot per primera vegada en la seva història. És la segona proposta del cicle que commemora els trenta anys de la mort de l’autor i de l’obertura de la sala. El que se’ns ensenya és Beckett sense edulcorar. El text s’ha actualitzat d’una manera molt mínima, detallista, en un parell d’ocasions i tractant sempre l’original amb cura. La traducció de Josep Pedrals estableix una bona base per la representació i de ben segur que acabarà a les prestatgeries d’alguns lectors un cop arribi a les llibreries al gener (de moment es pot adquirir en exclusiva a la taquilla de la sala).

La posada en escena està cuidada a la perfecció. És sòbria, minimalista i onírica sense arribar a ser experimental. La caracterització dels personatges ens transporta immediatament a l’imaginari de la postguerra de la segona guerra mundial. L’obra s’ha interpretat milers de vegades des d’una perspectiva universalista, però versions com aquesta de Ferran Utzet demostren que el text està realment molt lligat a un context històric i material concret. Aquest Esperant Godot s’agafa a l’original amb una fidelitat que s’apropa, gairebé, a la veneració. Alguna cosa em fa pensar que el resultat deu ser bastant semblant a la manera com el mateix Beckett deuria imaginar-se la posada en escena.

Pol López i Nao Albet, en els papers de Vladimir i Estragó,  són un duo còmic magnífic. En sintonia i sincronitzats a la perfecció, sembla que això d’esperar Godot ho portin fent tota la vida. Fan un treball corporal magnífic a través de jocs de moviments i números amb objectes que des del principi agafen un paper principal dins l’obra, i que recorden a Charles Chaplin en més d’una ocasió. Aquest Esperant Godot fa que t’adonis que per més que el sentit de l’humor de Beckett hagi quedat, de vegades, una mica relegat a l’ombra de la tragèdia, l’autor en canvi no se n’amagava pas.

És possible que durant molt de temps Esperant Godot s’hagi pintat com una obra seriosa, fosca i pessimista.  Un retrat de l’estancament, la desolació i l’aïllament. Però realment és així? Realment és una obra pessimista? Vladimir i Estragó sobreviuen en el no-res perquè és tenen l’un a l’altre. Són capaços d’omplir una situació potencialment buida amb el teixit de paraules que creen. Un nou sistema de connexions que ells mateixos tiren endavant, sols i contra tot pronòstic. Fins i tot Pozzo i Lucky, els dos personatges enigmàtics i brutals que irrompen l’acció, es deixen endur per les paraules. La proposta d’Utzet defensa aquesta importància del llenguatge, i és per a això dóna un protagonisme tant clar al text: és a través de les paraules que els dos protagonistes forgen la seva relació.

És possible que les tècniques experimentals de la literatura postmoderna ja no ens impresionin com abans. És normal. Estem més que acostumats a les desconstruccions, les subversions i els trencaments d’expectatives. Segur que una gran part del públic va a veure Esperant Godot amb un cert sentiment de familiaritat, ja sigui perquè l’ha llegida, perquè n’ha sentit a parlar o perquè ja l’havia vista abans. Potser és per a això que s’ha tornat difícil recuperar la sensació d’estranyesa i desorientació associada tradicionalment a l’obra. Però això no és una mala notícia. També té el seu encant poder experimentar l’obra des d’aquesta perspectiva que ens ha tocat, inevitablement, als que arribem més de mig segle tard a la nit de l’estrena ( l’any 1953 a París, i el 1955 a Londres).

La sala Beckett i Ferran Utzet ens presenten un bon Esperant Godot, polit i treballat a fons. No som als anys cinquanta i potser l’obra ja no se’ns farà mai més estranya del tot, però anar al teatre per veure-la segueix valent la pena. I, sobretot, si és en tan bones condicions.

Mar Panyella Bonet
@katkurdt_

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *