Una costilla sobre la mesa. Madre

Teatre

informació obra


Autoria:
Angélica Lidell
Intèrprets:
Niño de Elche
Sinopsi:

Poètic, físic i visceral. Així és el teatre d’Angélica Liddell, una de les creadores més irreverents i inclassificables del panorama actual i de més projecció internacional. Ara torna a Temporada Alta per presentar el seu nou muntatge: un rèquiem a la seva mare, morta l’any 2018. Una oració teatral, una explosió de culpa i expiació on Liddell expressa el seu amor i, alhora, tot el seu dolor convertint allò sublim en patiment. I tot, acompanyat d’una banda sonora creada i interpretada en directe per un altre provocador: el cantaor Niño de Elche. No deixarà ningú indiferent.


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Una costilla sobre la mesa. Madre

03/12/2019

Fins al moll de l'os

per Mireia Claramunt

Una costilla sobre la mesa, madreTeatre Municipal de Girona, 23 de novembre de 2019

Fotografia: Luca del Pia

El primer que ve al cap després de veure Una costilla sobre la mesa, madre, és que Angélica Liddell l’ha clavat amb el títol del seu nou espectacle. En aquest homenatge pòstum a la seva mare, que va morir l’any passat, Liddell posa totes les cartes sobre la taula i decideix explorar la mort i el seu dolor directament fins al moll de l’os. No hi ha (com ja ens té acostumats amb els seus espectacles) res edulcorat ni a mitges tintes. A Una costilla... tot és cru, dur i surt directament de les entranyes. No hi ha res de gloriós en la mort. Com el cadàver de la mare de Mentre agonitzo de Faulkner, que Liddell cita en més d’una ocasió, la mort és una càrrega feixuga que fa olor a putrefacció i de què no ens podem desfer fins a arribar al final del recorregut que ens imposa. És aquest procés de dol el que veiem a escena: partint de les arrels de la seva mare -folklore extremeny i cants i danses flamenques marquen l’estètica de l’espectacle-, Liddell s’entrega completament, tant a nivell emocional com a nivell físic, per intentar superar totes i cada una de les fases d’aquest viatge. Un viatge que no es reivindica tant a si mateix com una superació de dol sinó com la necessitat de transitar per les parts més profundes del dolor que ens provoca la mort com a única possible via de supervivència.

On Angélica Liddell acaba arribant al final del camí és el retrobament amb la mare, aquest cop en forma de nena. D’aquesta manera, aquest recorregut que partia dels orígens tanca així el seu cercle, i entre tot el dolor s’obre una escletxa perquè hi entri alguna cosa més. Liddell ens torna a mostrar com des de la integritat i cruesa més radicals el teatre pot arribar a remoure-ho. I que fins i tot, de vegades és l’únic lloc des d’on podem transitar el dolor.

Mireia Claramunt Coll