Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit. Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat.
Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració).
Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat.
Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global.
Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.
“La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà, sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)
