Final de partida
Teatre Municipal de Girona, Temporada Alta, 3 de desembre de 2021
Quan la natura s'ha mort, la humanitat s'ha acabat i no hi ha horitzó a on albirar un futur, quin és el sentit de l'existència humana?
Ham, Clov, Nagg i Nell viuen en un món on la natura gairebé ha desaparegut del tot. Viuen tancats en una habitació, comprovant sense esperança cada dia que tot continua igual, i que no se'ls acosta cap altre desafortunat com ells a molestar-los.
Per a Ham, voler viure en un món sense futur és irresponsable, no té cap mena de sentit, i tanmateix es veu encallat en un cicle repetitiu de sobreviure. Un cicle que el torna una vegada i una altra allà mateix, al centre de la sala.
Per a Clov, viure en un món sense futur és mantenir la inèrcia, no poder escapar el xiulet d'en Ham, tornar al seu costat una vegada i una altra sense saber molt per què. Un cicle que el manté constantment en moviment.
Per a Nagg, viure en un món sense futur és resignació. Viure cada dia dins d'un contenidor, demanar menjar, dormir, escoltar Ham, oferir menjar a la seva dona, explicar una història, dormir, intentar besar la seva dona, dormir, demanar menjar, explicar una història a la seva dona...
Per a Nell, estar en un món sense futur no és viure. Per a Nell ella i el món ja han mort abans de començar l'obra.
Per als protagonistes, no hi ha món més enllà d'ells mateixos i dels seus propis cicles tancats. I tot i que Nagg i Nell posen el punt d'humor en un context desolador, els espectadors no poden escapar-se del pes de la solitud que inunda el teatre ni de l'olor perpètua de la fi, sempre present, natural, deixant que tot s'acabi.
Jordi Bosch i Jordi Boixaderas fan una interpretació brutal com a Hamm i Clov respectivament, connectats per un fil elàstic però no salvable. Especialment potents i culminants en la càrrega que inunda l'escenari en l'escena final de l'obra i que t'atrapa i que t'emportes cap a casa (en moviment, com Clov, existint únicament?).
Em va agradar molt també la tendresa absoluta que desprenien Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón, la lleugeresa i empatia que creaven i el descans de la duresa dels dos protagonistes que ens regalaven.
Pel que fa a l'escenografia, se'ns ofereixen tres parets, dues finestres i una porta que pesen especialment. L'elecció de tenir mobiliari mig endreçat, mig empolsegat, acumulat en un racó i darrere els pares juga (entre d'altres) amb l'escena inicial del llençol tapant Hamm i ens presenta els personatges com mobles oblidats en un espai que havia tingut utilitat, però en el que ja no hi ha vida ni riquesa ni futur.
Solitud, abandó i moviment cíclic per sistema, com el moviment d'una màquina, despullat d'humanitat i alhora un crit immensament humà a la necessitat de connectar-nos. Perquè el món cíclic que construeix Final de partida et fa pensar.
És així un nostre final possible?
Quan renunciem al sentit de les relacions humanes, al sentit de l'ajuda mútua, al sentit de l'esperança, és això el que en queda?
I què és ben bé el que queda?
Quant del que queda és HUMANITAT? Quant del que queda és VIURE?
I quant és, senzillament, INÈRCIA.
Mar Cabarrocas
@mar.cabarrocas
