Hedda Gabler viu al segle XXI

Filla del seu pare
Aquitània Teatre, 29 de juny de 2018

© Albert Pons

La setmana passada vaig tornar a gaudir de Filla del seu pare, que ja vaig tenir l’ocasió de veure l’any passat al Teatre Lliure, i que ara es reprograma a l’Aquitània Teatre (antiga Filmoteca de Catalunya). Es tracta d’una versió força lliure del clàssic de Henrik Ibsen Hedda Gabler, signada per Aleix Aguilà, dramaturg que juntament amb els actors Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals forma la Companyia Solitària. L’obra està dirigida per Pau Miró.

Després d’un viatge de noces de sis mesos, Hedda Gabler (Júlia Barceló) i Jørgen Tesman (Pau Vinyals) arriben a la que serà la seva nova casa, amb terrassa, però sense cobertura, i amb una tieta malalta al seu càrrec. La visita d’un vell amic, bohemi i escriptor d’èxit, Ejlert Lovbørg (Pol López), desballestarà el fràgil equilibri de la parella.

Barceló ha dit, molt encertadament, que si Hedda Gabler hagués estat un personatge masculí se l’hauria valorat molt més. I és que Hedda, filla del general Gabler, està plena de contradiccions: és dura però sensible, pacient però implacable, reservada però una activa instagramer; en resum, imprevisible, però també coherent en tot el que fa. Barceló es llueix amb una interpretació matisada i magnètica d’una Hedda que no té por de res i té por de tot; no saps mai per on sortirà, però tot el que fa està tenyit de veritat. També veiem en estat de gràcia Pau Vinyals, en el paper de l’escriptor frustrat Tesman, burgès conformista i fràgil, a qui interpreta d’una forma molt personal, còmica a estones, però absolutament creïble, i Pol López, l’altra cara de la moneda, Lovbørg, autor de best sellers, l’intrús destructor que competirà amb Tesman i catapultarà la trama a un final catàrtic.

Els dos grans pilars de l’obra són aquest triplet d’actors i l’adaptació d’Aleix Aguilà, que va guanyar el premi BCN Playwrights 2017 a la Millor adaptació d’un text clàssic, i que és fidel però creativa, i ens demostra que es pot adaptar un clàssic als nostres dies i, alhora, preservar-ne l’essència.

Contribueixen a aquest èxit la fina direcció de Pau Miró, que ens regala moments de pell de gallina com l’inici i el final al piano o la nevada nocturna, i l’espai escènic de Judit Colomer, que pren vida pròpia. Ara bé, aquests dos aspectes quedaven molt més lluïts a la producció de l’any passat, en un escenari a peu de terra i a tres bandes, amb un ambient més íntim que feia destacar més els recursos visuals (com la neu i els ventiladors) i que afavoria encara més l’energia dels tres intèrprets.

Filla del seu pare és un imprescindible de les dues temporades passades, i demostra que es pot fer molt bon teatre de petit format, així que, si no l’heu vist encara, fareu bé d’acostar-vos a l’Aquitània Teatre aquesta setmana. Potser és l’última oportunitat que teniu de veure aquesta magnífica adaptació de Hedda Gabler.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *