Hipocresia i aparences en aquesta comèdia fresca, musical, divertida, embolicada i, franKament excel·lent

La importància de ser Frank
Teatre Poliorama, 28 de juliol de 2018

Ens hem acostumat a veure obres bones però no sorprenents. A veure comèdies que no parlen de res però que et fan riure. A veure musicals que són “agradables” de sentir però amb falta de contingut. La importància de ser Frank trenca amb tot això. Una comèdia? Un musical? Teatre de text? No es classifica fàcilment. Ho és tot, agafa el millor de cada gènere, ho explota perfectament bé i ho fa encaixar per crear aquest espectacle que pot agradar a gent tan diferent.

Oscar Wilde va escriure aquesta obra situada prop de Londres per divertir a la gent però també per reflexionar entorn les dobles vides, les aparences, el matrimoni, els interessos, la societat, l’amor, la joventut… Li podria haver quedat una comedieta mediocre per riure, però no. Li podria haver quedat una obra llarga i avorrida, tampoc. Li va quedar genial. Va trobar l’equilibri perfecte per fer riure, i molt, però també per fer pensar una mica entorn la societat que tenim. Tant de bo aixequés el cap per veure aquesta meravella, li encantaria que la seva obra es seguís representant i de quina manera…

David Selvas ha dirigit aquesta obra de la millor manera possible. L’humor anglès ha aconseguit que encaixés amb el públic català, els embolics d’allà han fet riure a la gent d’aquí i a més a més de no restar, ha sumat el factor musical.
El factor musical és el que la fa més fresca, més dinàmica i més lleugera. Et fa oblidar (potser massa) que l’obra t’està parlant d’hipocresia i aparences i que, en definitiva, t’interpel·la.

Tot el joc no seria sense un repartiment excel·lent: Paula Jornet (musicalment perfecte i juvenil), David Verdaguer (sempre còmic i bon cantant), Jaume Madaula (en el paper d’un jove enamorat que ha de portar una doble vida), Laura Conejero (estupenda en el paper de tieta conservadora), Paula Malia (la jove escandalosa i enèrgica), Mia Esteve (fent un paper de professora gran però amb esperit jove) i Norbert Martínez (un secundari perfecte, assertiu i polifacètic).

Escenografia, música, il·luminació, vestuari. Tot. Absolutament tot juga a favor. La Brutal ha tornat a encertar de ple per fer un espectacle a l’alçada del seu nom: BRUTAL.

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *