Así bailan las putas Escenari Joan Brossa, 3 d'octubre de 2019
guarra* - cerda* - ramera* - fulana* - furcia* - zorra* - buscona* - mantenida* - asaltacunas*
P U T A*
Desgraciadament aquesta societat es nodreix d'aquest llistat d'adjectius per definir aquella dona que no és suficientment: fidel?, adequada?, apta?, lògica per a l'acceptació pública?... Bé, doncs per a l'equip d'Así bailan las putas, aquesta perspectiva despectiva i mesquina de les dones no acaba de ser la més lògica i mitjançant aquest espectacle, elles ho reivindiquen.
Pau Roca i Jan Vilanova, membres de Sixto Paz, després d’haver llegit l’obra de la periodista cultural Júlia Bertran, M’estimes i em times, un llibre on se’ns presenta una crítica de l’amor romàntic, van proposar-li portar a terme una mena de adaptació teatral de l’obra. La Júlia, tot i no haver actuat mai, va acceptar la proposta, i va protagonitzar l’obra, juntament amb la seva professora colombiana de dansa, l’Ana Chinchilla. Aquest projecte va néixer del res, no tenia cap mena de suport textual, sinó es va anar creant a partir de les experiències personals i les veritats de les protagonistes.
L’espectacle parteix del twerkcom a eix central. Aquest ball, actualment, catalogat per la nostra societat com a sensual, provocatiu i vulgar, ens el presenten des d’una perspectiva totalment nova per a les mirades occidentals. Chinchilla i Bertrán, a partir d’aquesta dansa, aconsegueixen desllorigar una revisió crítica i plena de referents històrics sobre l’amor romàntic i la posició estamental de la dona en la nostra societat. És mitjançant el moviment del nostre cos, que elles conviden a repensar valors i aspectes que inconscientment estan arrelats a les ments de la societat actual. I això és ja en si mateix espectacular. De tot plegat en neix una forta crítica a la societat patriarcal i masclista que tan ofega a la dona i que la condemna, no només a unes tasques i accions determinades, sinó també, a pensar sempre en posició de víctima i amb por enfront de la vida.
Amb aquesta proposta, l’equip busca alliberar un crit antipatriarcal i feminista que remogui les consciències de la població actual. Tot i això, l’obra també reflexiona sobre el colonialisme i l’esclavitud, que altra vegada, tornen a estar molt lligats amb la crítica contra el patriarcat. En aquest punt Chinchilla dóna veu a la denúncia i a la seva experiència personal, ja que ens apropa a la seva cultura i alhora, ens obre les seves ferides, de forma natural i impactant per als espectadors occidentals. Malgrat tot, en algunes ocasions, la denúncia deixa espai a la celebració dels cossos com a tals, i ens recorda la importància que esdevé gaudir-ne a través de tots els sentits.
L’espectacle en si és una reivindicació, tant pel que fa al contingut del qual tracta, com per la forma d’exposició que han escollit. Només entrar a sala ja tenim l’oportunitat de desfer-nos d’una petita àncora que ens cataloga sempre en el paper d’espectador. Parlo de les bosses o pertinences personals que portem a sobre i que ens les fan deixar a l’entrada de la sala només entrar. D’aquesta forma entrem directament amb cos i ment al que serà una experiència plena de sorpreses.
L’escenari Joan Brossa es troba totalment diàfan, sense l’estructura de teatre a la italiana amb butaques perfectament alineades en front d’un escenari elevat. Tan sols hi ha una tarima petita i circular que envolta la sala, deixant al mig un espai buit força ampli que convida a ocupar-lo. El públic, de mica en mica, va seient a les tarimes que envolten l’espai, mentre de fons sona la veu d’Ana Chinchilla amb calma i constància, va recitant els passos de ball d’una coreografia que l’espectador desconeix. El fet que a l’entrar ja hi hagi acció, gràcies a la veu de l’Ana i a la projecció de dos plafons que es troben plantats un cara a cara de forma diagonal, per repartir l’espai de visibilitat entre ambdues parts del públic, ens fa entrar de forma directa al que ja s’entreveu que serà una experiència més enllà del teatre. Aquest ambient queda embolcallat per unes llums càlides. Cal reconèixer com a molt positiu el treball de disseny de l’espai per part de Paula Font i Paula González, el de llums de Guillem Gelabert i el de l’espai sonor de Clara Aguilar, ja que casen molt bé amb tot el que es viu dins d’aquella sala per un temps determinat.
Després, l’obra ja roda sola. La proposta que ens presenten, des del minut zero, flueix de forma natural i còmode, fet que ajuda que el públic faci tot allò que se li proposa sense tenir la sensació d’obligació, vergonya o incomoditat. No resulta invasiu per part de l’espectador.
L’obra és una mostra perfecta de les noves iniciatives teatrals que s’estan gestant avui en dia. És una cerca de la innovació artística per arribar d’una forma més real a l’espectador. Tractar de temes com el feminisme o les relacions d’amor, actualment, és un recurrent molt explotat. Malgrat tot, aquesta vegada, el tema ha estat abordat totalment des d’un altre punt de vista, m’atreviria a dir, des d’un prisma més real, sincer i que alhora, espanta. Aquest feedback entre les dues actrius i el públic és tan fort que en cap moment es té la sensació d’estar sent partícip d’una celebració teatral sinó tot al contrari, des del principi ja et consideres una peça més de l’espectacle i interpel·les sense por amb les persones que t’estan parlant. El que elles utilitzen és la funció empàtica per alterar les consciències de la gent. Ens conviden a una reflexió que està conduïda per la seva sinceritat i valentia en confrontar-se a la vida cara a cara i sense por. Una vida engabiada per mirades i pensaments patriarcals d’una societat on perviuen els rols sexistes i la violència sexual.
En conclusió, si voleu participar en un crit cap a la revolució antipatriarcal que apel·la de forma directa i impactant en primera persona i les experiències més íntimes d’ara, d’abans i de sempre, no us podeu perdre aquesta festa de moviment contra la injustícia més palpable d’una societat que sembla no veure-hi. Un espectacle vital, de cos, ment i consciència que esdevé d’un senzill però molt poderós i ple de força moviment de cul. Tot motoritzat amb l’energia del twerk. Que la dansa trenqui els esquemes, revolucionem el sistema.
Alba Jané Dern@albajanedern
