Infants, Adolescents i Adults Terribles

Elefant Terrible
Àtic 22, el Tantarantana, 26 de gener 2019

Ja he expressat moltes vegades la meva predilecció pel Teatre Tantarantana ja que totes les vegades que hi he anat he sortit remoguda emocionalment, per una banda, i per altra havent estat testimoni d’un altre desplegament de talent i qualitat artística en diversos sentits. Aquesta línia segueix avançant ferma pel mateix camí, també el les peces de l’Àtic 22. No em cansaré de dir-ho, per què ho crec fermament: al Tanta hi fan teatre jove, compromès, actual i de qualitat. Què espereu per a omplir la sala cada dia?

Encara teniu una setmana per poder veure el treball que ens presenten Roger Torns i Eric Balbàs, una peça que es va iniciar la temporada passada sota el paraigües de la Sala Beckett, i després d’un procés de creació amb alumnes de batxillerat dels instituts Moisès Broggi i Barri Besós, ha arribat l’Àtic22. Jo hi vaig anar seguint l’autor que ens va cridar l’atenció amb Hàbitat i després de la recomanació de la companya Anna, que he de secundar des d’aquí.

Una estètica retro i futurista alhora ens transporta durant tota una primera part, en que molt probablement estarem perdudes, a un univers digital, un cub amb terra, sostre i parets de vidre que ens resguarden de la pluja. Dins el cap circulen a màxima velocitat tots aquells referents que varies generacions podem compartir com Karate Kid, Matrix, Star Wars, Tron, i encara més si et consideres un bon gamer (disculpeu la meva ignorància en aquest camp), tot i que no siguis gras.

De totes maneres, estic més que segura que qualsevol persona de qualsevol generació pot fer les seves pròpies connexions. Torns i Balbàs, doncs, ens porten a un lloc comú. Un lloc on totes ens podem veure reflexades i identificades a través d’elements d’un imaginari concret i a hores d’ara universal (primermundista, és clar). Però no ens quedem allà, a mesura avança la trama els personatges es van traient les capes, nosaltres amb ells, i anem trobant a poc a poc la sortida d’aquest laberint verd fluorescent.

Qui som realment, nosaltres? Som els infants que un dia vam ser? Quan vam deixar de ser-los? I el més important, per què? Ens situem amb l’Adam, el protagonista de l’obra, o el secundari, depèn de com ho vulguis mirar, en aquell moment en que passem a l’edat adulta i tot és massa per a nosaltres. Decidim refugiar-nos rere ficcions virtuals, sobrepassades per la realitat que ens ofega, rere perfils anònims, rere selfies i filtres a les xarxes socials. Una peça que en la seva essència apel·la a adolescents per a la seva creació, i el resultat, a aquelles que ens trobem en el moment de deixar de ser-ho i aquelles que un dia van haver de deixar de ser-ho. Atrapades en aquest limbo, aquesta caixa de vidre, buscant l’equilibri entre l’infant que un dia vam ser, i la persona adulta en la que ens volem convertir.

Sílvia Mercè i Sonet
@pinyasonet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *