Joan, Sara, Pau, Àgata, Andreu, Sandra, Pep, Vicky i Nao

IVANOV

30 d’abril 2017, Teatre Lliure (Montjuïc)

Foto Ricard Fadrique

Àlex Rigola ens presenta una versió actualitzada i molt lliure d’un text poc conegut de l’autor clàssic Anton Txèkhov. Una versió que pot desconcertar a l’espectador més conservador, mentre que des d’una mirada més progressista, per dir-ho d’alguna manera, et pot arribar a entusiasmar. L’energia comença molt amunt i el muntatge va aconseguint que, tot i trobar moments de descans, la tensió entre els personatges hi sigui sempre present i aquesta es vagi renovant constantment.

En Joan (Joan Carreras) és un home ple de contradiccions, avorrit pel tedi de la seva rutina tenint cura de la seva dona malalta, la Sara (Sara Espígul). L’única manera que troba d’evadir-se és sortint cada vespre a festes amb els seus amics, l’Andreu (Andreu Benito) i la Sandra (Sandra Monclús). La resta de persones al seu voltant (Pau Roca, Àgata Roca, Nao Albet, Vicky Luengo i Pep Cruz) el jutgen severament i el difamen considerant-lo un interessat que es va casar per diners i ara és infeliç al trobar-se sense l’aprovació ni el suport de la família d’ella i a més, la malaltia. És un egoista cegat pel poder econòmic, o un home amb depressió del que tothom se n’aprofita?

Ningú ens dóna la resposta. El teatre (o el que jo consideraria bon teatre) no pretén donar respostes, sinó generar preguntes. I crec que és una proposta que en genera moltes, de preguntes. El director juga amb molts elements diferents i dóna molta informació que el públic ha d’anar desgranant, poc a poc, i fins bastant després d’haver sortit de la sala del Lliure. Utilitzen els noms propis dels actors, sense disfressar-los de personatge, i que a més no abandonen l’escena en cap moment, compten amb elements d’audiovisuals, espai sonor creat en directe, confeti, gats daurats de la sort, i etcètera. Tot d’elements lligats a significats metafòrics i simbòlics.

Tots aquests elements acompanyats d’una meravellosa interpretació naturalista fins a l’extrem, per part d’un repartiment de molts actors de primera fila, malauradament em van distreure del text. Vaig entendre la història, el fil argumental en les obres de Txèkhov no és gaire complicat, però no vaig poder gaudir de la bellesa de les paraules que normalment broten d’aquest dramaturg. Independentment d’aquest fet, és una experiència teatral que sense cap dubte vaig gaudir i trobar molt interessant.

Sílvia Mercè i Sonet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *