El Chinabum – remix
La Gleva, 2 de febrer de 2023
Com si fos un pròleg, Gemma Oliveras ens mira als ulls i, malgrat no ser la típica delegada de classe, ens retrata excepcionalment. Explica que prefereix l’èpica de la música abans que l’observació tediosa d’adonar-se que tot, també el teatre, està quedant ranci. Que fins i tot nosaltres, els joves, ens estem quedant rancis. Res no ens emociona prou. Només l’autoironia, les converses al lavabo de l’Apolo o quedar-nos tancats al lavabo d’un restaurant xinès semblen tenir l’èpica suficient per a meravellar-nos. El Chinabum – remix abraça el cringe i transforma la precarietat en paròdia, l’ansietat en comèdia, la frivolitat envers el món en refugi de tendresa. No tenim vides de merda, però tampoc ens sembla mala idea confinar-nos entre yatekomos.
Fa uns cinc anys, Berta Prieto i Lola Rosales van escriure El Chinabum, un text gens pretensiós, però molt revelador. Tres amigues tancades a un lavabo. Autoficció, noves dramatúrgies o retrat generacional? Digues-n’hi com vulguis, però l’experiment, llavors dirigit per Paula Ribó (aka Rigoberta Bandini), va sortir reeixit. Tant és així que la Gleva ha proposat repetir-lo. Prieto i Rosales han apujat l’aposta: elles de directores i cinc noves actrius en escena. Sense fer tap, potenciant noves direccions, adaptant el text i donant oportunitats a joves intèrprets. Molt més que un remix.
El text brilla per les capes d’ironia que acumula. Sembla que, com a generació, només siguem capaços d’explicar-nos amb un filtre humorístic. Estem tan habituats a l’humor i el brilli-brilli que costa desprendre-se’n. La trama és senzilla i alterna amb gràcia tres espais temporals. La clau per connectar amb els gags sembla un aspecte generacional, però els temes que tracta resulten universals. Les mateixes actrius, al col·loqui, reconeixien al·lucinar quan els seus pares s’hi sentien identificats. [inserir meme del Mr. Burns amb barret dient: “tia esk soc jo literal”]. Entre broma i broma es destil·la la realitat d’una generació, sense pretendre-ho, i aquí hi trobem el secret de l’èxit. Que sigui genuí és el que més atrapa.
Lua Amat, Roser Dresaire, Mariona Pagès, Berta Rabascall i Gemma Oliveras debuten amb unes interpretacions fantàstiques. La comèdia, les coreografies i la complicitat entre elles fa que l’estona passi realment de pressa. Calen comèdies amb referents juvenils, sense necessitat que hi hagi l’amor o el musical pel mig. Volem riure al teatre del mateix que riem a la terrassa del bar.
L’espai escènic s’alimenta de la precarietat i en fa bandera. Del defecte, virtut. I aprofitant al màxim la singularitat de la Gleva. La il·luminació de leds ajuda a distingir els espais amb elegància i el so en directe complementa les textures i reforça la idea del dins i el fora.
Berta Prieto i Lola Rosales comentaven com és d’estrany revisitar una obra només cinc anys després de ser feta. Hem de desfer-nos de la idea que només podem recuperar un text cada deu anys. Potser volem ser més com les Macedònia que com Shakespeare. Com hi ha dies que volem ser més la Bad Gyal que la Sílvia Pérez Cruz. Si les contradiccions ocupen gran part del nostre dia a dia, que als escenaris també sigui així. Potser d’aquí a cinc anys ja serem tan rancis que no ens atrevirem a tornar a fer El Chinabum – doble remix. De moment, encara ens podem refugiar en l’èpica de compartir un pastís amb les amigues, ni que no sempre se’ns encengui l’espelma.
Martí Rossell Pelfort
@martirossellpelfort
