Equus

Teatre

informació obra


Companyia:
Cop de teatre
Sinopsi:

Equus és una història més enllà dels límits, una invitació a reflexionar sobre l’adoració mística i carnal, sobre els patrons inconscients dels quals emanen les nostres conductes, un text brutal que ens qüestiona les nostres pròpies pors i temors i ens condueix a plantejar-nos el sentit de l’existència en un món encegat per la rutina, per la faula moral i pels tabús.

Peter Shaffer s’inspirà després de llegir als diaris sobre el crim perpetrat, a l’Anglaterra de principis dels setanta, per un adolescent que va cegar sis cavalls amb un punxó de ferro. L’escena macabra fou prou poderosa com per portar el dramaturg a escriure un relat fictici sobre les causes que portaren el jove a tal damnatge. El relat de Shaffer se’ns presenta com un text gairebé detectivesc, una aproximació íntima a la figura del jove Alan Strang a través de les converses tingudes amb el seu psiquiatre, Martin Dysart en les quals, fan referència a les passions i desenganys més personals del jove i dels diversos personatges que conformen el text.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Equus

17/10/2020

La bèstia i jo som u

per Bet Palou

Equus
Escenari Joan Brossa, 8 d'octubre de 2020

D’entre la boira i la tenebra, l’escenari Brossa es converteix en el despatx d’un hospital psiquiàtric, un estable, o bé el que podria ser l’hipotètic escenari d’un crim majestuós. A través d’una llum pàl·lida –que serà característica durant tota l’obra- s’intueixen dos finestrals amb els vidres trencats, una taula d’un despatx envoltada de papers esqueixats pel terra i un llit desfet. Al fons, la mirada penetrant de cinc màscares de cavalls que, malauradament, no tenen ulls. Captiva el plaer vertiginós de la bèstia quan et mira de cara. 

La companyia Cop de Teatre s’encarrega de presentar un dels clàssics anglesos més destacables del segle XX: Equus, de Peter Shaffer. D’aquesta proposta, que segueix l’estètica anglesa de novel·la policíaca, en destacaria el curós treball de les relacions entre personatges. Concretament, el triangle que es forma per situar l’espectador entre la raó i la passió. L’Alan, el protagonista, com a eix central: el noi que pateix una fascinació patològica sexual i religiosa pels cavalls, de la qual cosa s’ha de reprimir i, per tant, viu en temor i dolor constant. Per una part, el vincle entre el protagonista ( Luís Arruga) i el Cavall Diamant (Andreu Lahoz) és un dels més catàrtics de l’obra. A partir d’una màscara i unes ferradures de plataforma, Lahoz aconsegueix fer-nos veure un animal a l’escenari. El cavall desperta a l’Alan la passió i l’anhel salvatge, la tensió sexual, el desig inevitable de sortir-se dels propis límits humans per fondre’s amb la bèstia, tractada com a divinitat. D’altra banda, la relació del noi amb el psiquiatra (Carles Fígols) és, probablement, el que evoluciona evidenciant el missatge amarg d’aquesta peça: qui és més boig? Qui dels dos viu més reprimit? De què parlem, quan parlem de bèsties?

Completen el repartiment d’aquest muntatge Ivana Miño, Mercè Rovira, Xavi Lite i Júlia Ferré encarnant uns personatges que no deixen d’evidenciar l’etern combat en contra de la nostra naturalesa dionisíaca. Mentres, la mirada dels cavalls et penetra. I no saps ben bé com acabes sentint aquest mateix plaer vertiginós i reprimit de l’Alan de sortir-te de tu mateixa. I no saps ben bé com, la bèstia i tu sou u.

Bet Palou
@betpalou