La demostració que es pot fruir fins i tot d’allò més terrible

La mort i la primavera, 17 d’octubre de 2019
El Canal (Salt)

© Temporada Alta, La mort i la primavera

Entrem xerrant al teatre El Canal. Un reduït nombre d’espectadors comencem a seure als seients, en prou feines ocupem una quarta part de les grades. Un clima de proximitat i calidesa es va creant entre nosaltres, expectants davant l’adaptació teatral que ens espera. És aquesta la màgia de les preestrenes, tan properes, tan directes, tan úniques i tan pures. És impossible que no s’origini un vincle, per petit que sigui, entre els actors i els espectadors allà presents.

Gaudir d’una preestrena és tota una experiència: és la primera vegada que els actors obren els seus personatges al món, és la primera vegada que poden veure les reaccions del públic, les seves cares, i els seus aplaudiments. Tot un grapat de primeres vegades que generen una dolça reciprocitat entre uns i altres.

En aquest càlid context s’embolcalla la primera representació i el primer visionat de La mort i la primavera, adaptada per Joan Ollé. Un títol premonitori que amaga, darrere seu, la història més profundament autobiogràfica de la seva autora, Mercè Rodoreda. L’obra, amb passatges inacabats, va ser publicada “post mortem” i escrita durant el seu exili a Suïssa, al mateix temps que escrivia La plaça del diamant (dirigida i adaptada també per Joan Ollé). Un conte completament deslligat d’una època concreta, un any o un indret. 

La mort i la primavera és un terrible malson que explica la dura història d’un poble de muntanya construït damunt d’un riu, on les cruels i ancestrals tradicions tenen a tots els habitants atemorits, controlats, presos i prohibits de desig per culpa del fort control que exerceix sobre ells la mateixa societat on viuen. Uns habitants condemnats per la naturalesa que els envolta, sempre pendents de les amenaces d’unes veus que mai ningú ha vist ni sentit i de les envestides del riu que vol destruir el poble. Uns habitants que viuen com morts a la vegada que obliguen als morts a seguir vivint. Mitjançant un espantós ritual, els habitants del poble intenten tancar l’ànima dels morts dins el seu cos, segellant la seva boca amb ciment abans que aquesta exhali l’últim alè de vida.

A través del protagonista principal, un jove de 14 anys que ha viscut el traumàtic suïcidi del seu pare al bosc de la mort, ens endinsem al tenebrós poblat i anem fent nostres les seves pors i les de Rodoreda. El pànic cap a una societat que corromp l’individu, on tots extreuen el seu dolor fent mal als altres. Els homes turmenten les dones embenant-los els ulls, les dones turmenten els fills arrencant-los el desig amb punxons de ferro. Però quan arriba la primavera, el desig dels joves es fa més gran i més fort que la por, i els porta a fer bogeries, a intentar viure, i fins i tot, a voler-ho destruir tot. 

L’adaptació d’Ollé cuida cada detall i intenta transmetre la força de La mort i la primavera de la manera més fidel possible al text. Joan Anguera, Pepo Blasco, Francesc Colomer, Sara Morera, Rosa Renom i Roger Vilà són els cinc fabulosos intèrprets que ens fan mantenir els ulls atrapats damunt seu, mentre fan créixer una forta angoixa dins nostre, minut a minut. Les seves sublims i penetrants interpretacions no poden fer res més que crear escenes d’una plasticitat esfereïdorament bella. 

A través d’una fantàstica escenografia de Sebatià Brosa i un atrezzo cuidat fins al mínim detall, el terrorífic poblat cobra vida. Grans estructures tacades de verd, marró, gris i negre simulen el bosc i les cases del poble juntament amb una branca hiperrealista que travessa l’escenari de dreta a esquerra.Un bagul, una nina, una gàbia, un presoner, aigua, mel, pintura, sons vivents, música punyent… res hi sobra ni res hi falta. 

Entrar-hi, endinsar-t’hi; això és el més complicat d’aquesta adaptació teatral. L’inici és tan summament terrible que et glaça, però si decideixes quedar-te, podràs fluir entre l’horror, la tendresa i la crueltat de la història més introspectiva de Rodoreda. Una obra que parla de viure estant encadenat, però sobretot parla de la mort en majúscules. Tal i com escriu l’autora en boca de l’actor principal: “La mort va fugir del meu cor, i quan ja no vaig tenir la mort a dintre, em vaig morir…”.

Gina Duran
@giiin4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *