Manes
Museu Marítim de Barcelona, 18 de juliol de 2019
La Fura dels Baus torna a portar a Barcelona Manes, un espectacle de la dècada dels 90 que, després dels 40 anys de trajectòria de la companyia, ja es pot considerar una experiència furera clàssica. L’espectacle ha comptat amb actors i actrius externs a la companyia (ja en els seus inicis estava pensat per a incorporar professionals de fora), que han desenvolupat el seu paper fantàsticament.
Manes ho té tot per no deixar indiferent a ningú i reivindicar l’esperit artístic que caracteritza el col·lectiu. Enlloc de presentar una narrativa linial, l’obra està configurada per varies escenes fragmentades, que se succeeixen l’una a l’altra sense cap fil discursiu sinó seguint només criteris rítmics i energètics. Aquestes escenes es podrien catalogar en dos subgrups diferents: per un costat, n’hi ha unes quantes on els intèrprets recorren l’espai duent a terme diverses accions, barrejant-se i movent-se entre el públic i en casos puntuals interactuant amb aquest; d’altra banda, hi ha moments en els quals l’atenció dels espectadors es dirigeix a un (o uns pocs) focus d’acció que els actors i actrius, ajudats per estructures de fusta i ferro forjat, duen a terme elevats per sobre de la munió de caps que els observen. Les imatges que creen son colpidores, viscerals, violentes, salvatges, d’una fisicitat i força exagerades, i van acompanyades d’una música industrial a tot volum que arrodoneix a la perfecció l’experiència intensa i estranya que els assistents viuen durant 60 minuts.
L’espectacle arrossega al públic amb brutalitat i l’obliga a sortir del seu món quotidià per enfrontar-se a la seva dimensió més animal i als instints més primaris de l’humanitat. El naixement, la mort, el sexe i l’alimentació son els temes que travessen l’existència de tots els éssers humans, més enllà de la seva cultura i moment històric, i son els temes que la companyia ha decidit reduir, condensar i exacerbar fins a aconseguir escenes enormement impactants i suggerents que no només ens connecten amb la visceralitat i primitivisme de la nostra espècie, sinó que al sortir de la funció ens obligaran a ressituar-nos a la nostra contemporaneïtat amb una mirada diferent. La sensació que es té al observar i deixar-se portar per on et condueixen els intèrprets és la de ser testimoni d’una civilització universal antiga i bestial, que resulta llunyanament familiar: però tot i la seva universalitat, es pot reconèixer en els nombrosos materials utilitzats (campanes, foc, vedella, pollastres, farina, fusta, ferro forjat, sang, vi, llet, pastanagues) un regust al camp i la tradició catalans, en la seva versió més crua i fosca.
Cal felicitar immensament la feina dels nou actors i actrius que, durant tota la funció, estan amb l’energia al màxim per no trencar mai la màgia salvatge que es crea des del principi. La seva gran implicació i empenta fan que sigui impossible no endinsar-se en l’experiència ni resistir-se a les seves propostes. Entre la seva enorme presència escènica, les estructures que els permeten elevar-se per sobre de la gent, i el mateix públic, expectant, l’obra aconsegueix crear l’ambient d’una mena de ritual pagà feréstec amb un èxit rotund.
L’únic defecte de la funció, tot i que no és intrínsec a Manes, és la quantitat de persones que hi havia de públic. És evident que és necessari un bon gruix d’espectadors perquè la representació agafi tot el pes que té en potència, especialment pel to de ritual que s’acaba de comentar: però per gran que sigui l’espai, s’haurien hagut d’oferir tan sols la meitat de les entrades, ja que malgrat els esforços de la Fura per a que tothom estigui a prop de l’acció, en els moments en que aquesta passa arran de terra és molt difícil veure alguna cosa a causa de la multitud. També seria d’agrair que es prohibís l’ús dels mòbils, per tenir l’oportunitat de submergir-se encara més en la vivència furera.
En resum, Manes irradia per totes bandes la força i l’energia que van fer famosos als seus creadors, retornant a l’estètica i als elements típics de la Fura en els seus inicis. Malgrat el nombre d’espectadors, és impossible no entrar de ple en l’experiència ni deixar-se arrosegar una i altra vegada pels llocs on et porten els intèprets. Això sí: abstenir-se’n si s’és vegà o molt aprehensiu...
Júlia Boixader
