Peter Brook diu que no hi ha autor més vital que Samuel Beckett. I Alain Badiou, en el seu llibre Beckett: L’infatigable desig, el secunda. Aquest laboratori creatiu es proposa explorar aquest viure, aquest desig de continuar vivint que hi ha en la seva obra.
Beckett, a més, va ser un gran transgressor de la forma dramàtica. Ara toca transgredir-lo a ell. Perquè no quedi anquilosat en una forma que ara ja és molt reconeixible, Catàstrofes també pretén buscar noves formes de portar a escena els textos de l’autor que va dir que ja no hi ha res a dir. Oblidar-nos de Beckett per retrobar-nos amb ell.
Un grup d’actors/creadors han treballat a partir de l’obra de Samuel Beckett, centrant-se especialment en les peces per ràdio i televisió, sota la direcció de Llàtzer Garcia.
A principis d’aquest mes de gener, la Sala Beckett ha posar punt i final al cicle organitzat entorn de l’obra de Samuel Beckett. El muntatge escollit per a la cloenda ha estat Catàstrofes, la mostra d’un laboratori de creació que s’ha centrat en les peces que l’autor va escriure per la ràdio i la televisió. Marina Congost, Lluís Marquès, Marta Ossó i Joan Solé han donat vida a un seguit de muntatges que acabaven sent un repte tant per a l'intèrpret com per al públic. Llàtzer García, amb un equip de realització més que satisfactori, ha dirigit un conjunt de peces independents entre elles, però construïdes a través d’un seguit de recursos expressius semblants. Una darrere l’altra, han aconseguit sintetitzar bona part dels trets més característics del teatre de Beckett i mantenir la sensació de desconcert associada tant sovint a l’autor.
La proposta s’ha representat a la sala de dalt de l’edifici del teatre. La paret d’obra vista, element escenogràfic potent, en combinació amb una planxa metàl·lica situada al terra i dos miralls penjant del sostre, acabava generant una imatge gairebé industrial que emmarcava la peça de manera bastant adient. A mode de comparació, es podria dir que l’ambient resultant de la barreja, poètic i a l'hora brutal, podria recordar al de l’habitació que Josep Beuys exposa de manera permanent al Caixaforum de Barcelona.
Catàstrofes genera una atmosfera afectiva a través d'un diàleg compassat entre els efectes sonors, els afectes lumínics, els actors i les actrius. La proposta explora la interrelació de diferents disciplines escèniques i posa èmfasis a la performance i a l’ús del cos. Els intèrprets deixen de ser els protagonistes de l’acció per convertir-se, més aviat, en un mitjà més que la possibilita. El paper dels actors i les actrius esdevé radicalment diferent al que trobaríem en un tipus teatre més naturalista, o de voluntat més referencial.
Un dels moments més destacats del muntatge és la primera peça que s’hi representa, una adaptació fosca i intensa de Quad, acompanyada de seqüències rítmiques en directe i un joc d’ombres ben aconseguit. La mostra s’inicia amb una peça de l’autor prou reconeguda, però acaba allunyant-se’n en altres moments, i es permet llicències. Es podria dir que l’exploració que Catàstrofes fa de Beckett és més productiva que contemplativa. Sembla que la proposta s’apropa a la idea que els “grans noms” de la literatura són aquí per jugar-hi, i no pas per respectar-los al peu de la lletra ni venerar-los de manera estàtica.
Així doncs, aquest pas de Beckett per la Beckett acaba amb una proposta que reafirma una necessitat d’entendre de manera més líquida les obres més clàssiques i canòniques de les arts escèniques i la literatura. A nivell pràctic, Catàstrofes és una peça expressiva que repta el públic amb una experiència escènica poc habitual. A nivell conceptual, el fet que sigui el resultat d’un laboratori de creació significa una clara aposta per un teatre viu que no només representi sinó que també estigui fortament lligat a un procés actiu de construcció i de creació. Amb Catàstrofes sembla que el cicle dedicat a Beckett es tanqui subratllant, sobretot, la importància de seguir creant de manera activa i d'apropar-se als "clàssics" amb una voluntat més enllà de la contemplació.
