La màquina parla amb profunditat i bellesa

La màquina de parlar
El Maldà, 11 de novembre de 2017

© Ferran Mateo

Cada cop més, El Maldà està esdevenint un espai de referència on veure propostes escèniques de proximitat i de molta qualitat. N’és una prova evident que, després de deu anys de la seva estrena, hagi optat per reestrenar La màquina de parlar, una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg. L’obra es presenta amb el repartiment original: Sandra Monclús, Marc Rosich i Jordi Andújar.

La màquina de parlar ens situa en un futur incert en què es confonen les fronteres entre persona i màquina, i on les “màquines” no deixen de ser més que persones monitoritzades i esclavitzades pels seus amos. L’obra es mou, doncs, en un realisme estranyat, increïble però possible, i ens explica les relacions de poder que s’estableixen entre un amo, el Senyor Bruno (Marc Rosich), i les seves “joguines”, una màquina de parlar (Sandra Monclús) i un gos que dona plaer (Jordi Andújar).

Però el text de Victoria Szpunberg, profund i trepidant alhora, va molt més enllà d’una simple anàlisi dels perills que generen les relacions de dominació i de dependència, i fa un retrat, tan còmic com colpidor, de la misèria de la classe mitjana, que necessita posseir tot d’objectes per intentar acostar-se a una felicitat que no pot acabar d’assolir mai. La història atrapa des del primer minut, i no hi sobra ni una coma (malgrat que potser s’hauria pogut tancar sense l’última escena). La dramatúrgia de Szpunberg és filosòfica i accessible al mateix temps, i això fa que sigui una de les autores més interessants del teatre català actual.

Una altra de les claus del muntatge és la interpretació de tots tres actors, que aconsegueixen fer del tot versemblants els seus estranys personatges. Cal destacar-ne una enorme Sandra Monclús, que encarna Valeria, la màquina de parlar, i aconsegueix, sense moure’s de la seva cadira, transmetre una amplíssima paleta emocional. Marc Rosich, el propietari, ens fa empatitzar amb el seu personatge que, malgrat ser un tirà, és una víctima més del sistema, i Jordi Andújar construeix un inquietant home-gos que amaga molts secrets.

Com sempre passa a El Maldà, l’espai escènic és íntim i preciós, i en aquest cas resulta, a més, molt adequat per a la casa del Senyor Bruno. La posada en escena, tot i basar-se molt en el text i potser fer alguns silencis o pauses menys dels necessaris, està plena de moments que són or pur, com ara l’escena en què Bruno menja un iogurt amb unes dotze cullerades de sucre i en llepa la tapa amb delit.

Finalment, convé remarcar, com a una virtut més de la producció, el disseny de so de Lucas Ariel Vallejos, que fa que cada efecte sonor provingui d’on ha de provenir i soni quan ha de sonar. Sumat a tota la resta de peces, aconsegueix que La màquina de parlar funcioni amb precisió i qualitat absolutes.

Nil Martín
@Nil_ml

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *