La “revolució” autocomplaent de la classe mitja

Money for free
Carrer Raval de Montserrat, Terrassa, 28 de setembre del 2019

Fotografia: MartaGC

Enmig del carrer Raval de Montserrat, davant l’Ajuntament de Terrassa, una munió de gent s’agrupa al voltant de dos homes joves amb micròfons que els animen a acostar-se. Poc després, al capdamunt d’un bloc de pisos, apareix l’artista John Fisherman, assegut en un balcó amb les cames penjant i vestint un inconfusible impermeable groc de pescador. Aquests són els pocs elements que configuren Money for free, segurament l’espectacle del festival TNT més provocador i amb més intenció d’animar al públic a participar-hi activament. La proposta és ben simple: Fisherman farà baixar amb una canya de pescar un bitllet fins al públic, i qui l’agafi se’l queda. 

Ja des del primer moment que el performer comença a fer descendir els diners, la situació que es crea és enormement impactant. L’espectador, que ha d’aixecar la mirada per veure la silueta groga de Fisherman molt per damunt seu, se sent al fons d’una bassa o del mar, realment com si fos un peix, sentiment reforçat pel moviment frenètic d’aquells participants que s’afanyen per intentar agafar l’esquer: el petit tros de paper que s’acosta cada vegada més. Una imatge senzilla i poètica que et situa a l’ull de l’huracà i evidencia la centralitat malaltissa (però alhora inevitable) que els diners tenen en les nostres vides.

La simplicitat de l’obra i el fet que estigui situada al mig del carrer, de manera que qualsevol persona s’hi pot sumar o marxar-ne, podrien donar la impressió que es tracta d’un mer joc, sense més importància, però seria una impressió absolutament desencertada. El minimalisme de Money for free és una de les seves grans virtuts, ja que ens mostra de manera explícita la relació que tenim amb els diners fent-nos enfrontar-nos-hi directament, sense edulcorants. 

Fins aquí, la intenció de Fisherman podria reduir-se a radiografiar com de lligada està la nostra existència a la necessitat d’aconseguir diners. Ens podria fer reflexionar sobre en quina mesura els necessitem realment, què estem disposats/des a fer per aconseguir-ne, què considerem que és un luxe, què considerem que és subsistència bàsica… En resum: fer-nos plantejar quines són les necessitats essencials de l’ésser humà per després resituar-les en el context capitalista i fer-nos adonar de com, a partir d’aquí, es creen estructures de poder. Però tot i la bona direcció que semblava agafar l’obra, incidint com un bisturí, de manera neta i precisa, en qüestions tan irreductibles com complexes, al final es fa un gir de volant inesperat que desemboca en una moralina simplista i profundament antirevolucionària. 

L’espectacle finalitza, després d’una llarga reflexió (amb música emotiva inclosa) sobre com els diners “ens oprimeixen”, amb els dos dinamitzadors animant al públic a agafar un bitllet de la seva cartera i cremar-lo, fer-lo volar, trencar-lo, el que sigui: l’important és destruir-lo en un suposat gest poètic de revolució.

Aquesta proposta presenta varies problemàtiques a nivell ideològic. Una de les més essencials és que situa situa l’origen de l’opressió no en el capitalisme, és a dir, una opressió per raons de classe, sinó en la moneda. Enlloc d’oferir un anàlisi de quines son les arrels del sistema econòmic imperant per entendre d’on neix la dominació i com derrotar-la conjuntament, restringeix el problema a l’existència dels diners. És evident que els diners son un pilar molt important de la lògica capitalista, però són més propers a un símptoma que no pas a un origen edificant. Això se’ns fa evident quan els dos joves ens pregunten “què passaria si tothom cremés els diners?”. La resposta és que no passaria res, per dues raons: 1) existeixen tan la moneda en versió virtual com les criptomonedes, i 2) fins i tot si aquests tipus de divises desapareguessin, cosa pràcticament impossible, el més probable seria que el capitalisme sobrevisqués, ja que el sistema de producció continuaria sent el mateix i l’únic que s’hauria de reinventar és el mitjà per intercanviar mercaderies. I ja sabem que, si per alguna cosa ens ha sorprès el capitalisme, és per la seva capacitat de readaptació. 

D’altra banda, la proposta final de Money for free no es pot titllar de revolució perquè comporta una praxis absolutament individualista. No crea una consciència de classe que ens porti a reconèixer-nos entre nosaltres com a explotats/des, fet que ens portaria a unir-nos per lluitar conjuntament contra tal opressió, sinó que situa l’acció en un gest individual: agafar un bitllet propi i destruir-lo. Aquest gest, que es fa en solitari i no té més repercussió que sobre un/a mateix/a, és antirevolucionari perquè no només no incita a la revolució, sinó que crea a cadascú una falsa sensació de ser políticament actiu/va, d’estar conscienciat/da sobre la situació econòmica i política mundial i d’haver afegit un granet de sorra en la construcció d’un món millor. No provoca sentiments d’insatisfacció ni d’inconformisme, que potser portarien a l’espectador a implicar-se en el seu entorn sociopolític, sinó que li imprimeixen una sensació d’autocomplaença que el fa reafirmar-se en la seva posició estèril d’anticapitalista, que no anirà més lluny d’aquest gest. Si tota Barcelona cremés un bitllet seu, el món seguiria igual. Si tota Barcelona ocupés l’Ajuntament (per posar un exemple qualsevol), això ja seria una altra cosa.

Finalment, es fa evident que Money for free no amaga cap mena de consciència de classe ni exposa la veritable opressió que es pateix arreu del món al ser una performance pensada per a un públic molt determinat. Fer un joc per veure qui és el primer que aconsegueix enxampar un bitllet de 20, de 50 o de 100 ja és prou incòmode enmig del centre de Terrassa; però si s’hagués portat a algun barri marginal, on l’índex de pobresa fos molt més elevat i hi haguessin moltes més persones sense sostre, fer la performance hagués estat no frívol, sinó tremendament degradant. Això no és un defecte de per sí; indica que és un site specific molt encertat i que els creadors coneixen bé el públic que els observa: però no es fa cap gest per part d’aquests mateixos creadors de senyalar els privilegis que el seu públic té, i fa la sensació que ni s’han parat a pensar que hi puguin haver llocs on aquesta proposta resulti molt i molt problemàtica. 

Dit tot això, el que és innegable és que no hi ha ni una sola persona que no surti remoguda, d’una manera o d’altra, de la funció. L’espectacle obre interrogants a tothom i, de fet, els dinamitzadors es queden una bona estona entre el públic un cop ja s’ha acabat la representació per respondre a les preguntes que tinguin i debatre una mica amb ells/es, si encara en tenen ganes. Segurament és la performance del festival que enceta més controvèrsia i que més incita a la reflexió. Només per haver-nos ofert aquest espai de debat i haver posat un tema tan difícil sobre la taula, ja és una de les propostes més exitoses de l’edició d’enguany.

Júlia Boixader

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *