L’amansi(pa)ment de la crítica

L’amansi(pa)ment de les fúries
Festival GREC- Teatre Grec, 31 de juliol de 2019

Fotografia: Festival Grec

Acabada la funció i després d’uns llarguíssims aplaudiments -Teatre Grec dempeus- vaig fugir esperitada per agafar l’últim metro; amb una fúria encomanadissa que em feia córrer més esperançada del normal, pensava en l’obra, en la seva radicalitat o no , en la violència… Vaig poder agafar el metro i vaig seure.

            A la següent parada, la de Paral·lel, va pujar diversa gent i em va envair un caos momentani (potser és la falta de costum d’anar amb metro). De seguida una noia va asseure’s al meu costat (m’aturo uns segons per pensar si escric o no que era racialitzada), molt a prop, quasi m’aixafava “Què li passa a aquesta noia?” i la resposta venia caminant a batzegades: dos paios borratxos, roses com gambes, suats i greixosos, desperados en mà i un alè putrefacte d’alcohol.

            Un s’asseu al costat nostre. Li faltava un tros de dent i parlava un anglès incomprensible, no pas per al seu col·lega que li responia ben fort agafat a la barra balancejant-se sense remei cap a nosaltres, que quedàvem just entre ells dos. A la filera de quatre seients on érem encara hi havia un lloc, no més gran que el cul del que estava dret que, finalment, decideix seure-hi (més aviat escarxofar-se: braços enrere, cames obertes) i la noia cada vegada més atrinxerada a mi, ambdues amb les cames creuades. Semblava una caricatura del manspreading més matusser.

            Aquell ambient era violent i ningú no semblava immutar-s’hi, plantar-li cara. Hi estem avesats?, penso. Per què ens l’empassem? Em torna L’amansi(pa)ment de les fúries  al cap. Quan la violència l’exerceixen les dones ens sembla més violenta? O és que la violència a mans de les dones fa més por? A qui?

            Estava al metro vivint una escena violenta i semblava el més normal del món. Internament em vaig dir “I una merda! No em dona la gana”.  Internament li vaig dir a la noia “Ei! Estic amb tu. Aquests tios són uns merdes, els hi trenco la cara si ens toquen un pèl, que vinc de L’amansi(pa)ment de les fúries, joder, que vinc inspirada!” i tot això mentre me’ls mirava amb cara de pocs amics. Val a dir que ells no veien tres en un burro i que jo preferia no haver-los de trencar la cara.

            Per sort va durar poc la broma (perquè, clar, tot era broma, no?). Els tios van baixar a Catalunya. La noia va respirar alleugerida ] i no es va separar del meu costat fins a Diagonal, que era la seva parada. Abans d’aixecar-se, però, em va mirar i em va dir “Gracias”. Jo li vaig somriure i li vaig acariciar lleument l’esquena mentre s’aixecava. Va baixar. “M’ha dit gràcies! Ho ha notat! Ha notat la força que teníem, ens hem entès! No ha calgut cap paraula, estàvem juntes en la lluita, hem experimentat la fúria”. Estic tan agraïda del seu “Gracias”. És el mateix “gràcies”  que li dic jo a la Carla Rovira. Gràcies per trencar amb tot, per capgirar L’amansiment de la fúria, l’obra més obertament masclista que Shakespeare va arribar a escriure, per transgredir, atrevir-te, per posar-nos contra les cordes, per la irreverència, la valentia, l’autenticitat, per repartir el poder, per fer-me riure i també quedar-me amb la boca oberta. Gràcies Parking Shakespeare per aquests deu anys de generositat i entrega.

Joana Cortils


1 comentari

Cancel·la les respostes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *