Les Bodas renovades sense perdre l’esperit tradicional

Bodas de sangre
Biblioteca de Catalunya, 17 de juny de 2017

© Bito Cels

El text de Bodas de sangre és d’una qualitat poètica espectacular. Juga amb les metàfores constantment i reflecteix fidelment la tradicional societat camperola andalusa de principis de segle. En mans de laperla29, l’espectacle transmet el missatge de Lorca sense pretensions de modernitzar-lo ni transportar-la als nous públics. És una proposta tradicional, amb elements d’escenografia i vestuari d’època, i segueix el text paraula a paraula amb profunda intenció en cada intervenció. Ara bé, la proposta ha sofert singulars adaptacions amb la finalitat, segurament encertada, de donar autenticitat actualitzada a l’experiència. Aquests petits canvis, tals com l’ús d’efectes audiovisuals amb connotacions emocionals oportunes dansant sobre la sorra del terra, impregnen les Bodas de sangre de la fredor que el context històric imposaria.

Amb un escenari tan gran, el públic guanya visió si es troba repartit al voltant de tot l’espai, on tot són primeres files. Els pocs intèrprets es reparteixen els papers de manera que cada personatge s’identifica, ja no per la cara del que l’interpreta, sinó per les robes que poden canviar d’amo segons s’escaigui. Així, s’ha pogut donar oportunitat a dues grans actrius d’anomenada, les protagonistes, de lluir-se. Són elles, en companya dels altres excel·lents intèrprets i músics en directe, les que donen el to dur a la tragèdia. A Bodas de sangre no li falta pes, en contraposició amb una Yerma menys solemne. El minuciós treball s’ha fet en la companyia de poesia amb ritme flamenc i també del trot d’un cavall per sorpresa.

L’obra conviu amb un fet diferenciador, que és la cruesa dels esdeveniments que narra. En un bany de metàfores, l’expressió corporal pren un paper essencial. Si bé l’espai escènic és tan gran que la llunyania és inevitable, ofereix la possibilitat de multiplicar la presència de localitzacions i els moviments de manera que, de ben segur, cada espectador és testimoni d’una versió puntualment diferenciada de la dels altres. Passos lents, mirades llargues i profundes, i amargor en les paraules escopides regnen en els moments de tensió, alguns més alts i altres més pesats, que acaben per posar el públic dempeus. El drama ha vençut una vegada més, ara que sentir en els actors tanta realitat és l’objectiu de cada nou espectacle.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *