L’humor fa justícia

Estat decepció
Sala FlyHard, 6 d’octubre de 2018

© Roser Blanch

La directora i dramaturga Carla Torres estrena a la Sala FlyHard de Barcelona Estat decepció, una obra política, punyent i hilarant a parts iguals, que constitueix un esglaó més en la trajectòria de la creadora, que ja va causar furor fa un parell d’anys amb Broken Heart Story (Sala Atrium/La Villarroel). L’espectacle compta amb les entregadíssimes interpretacions de Pepo Blasco, Xavi Gardés, Clara Manyós, Eu Manzanares i Ruth Talavera.

Estat decepció tracta de la corrupció política i judicial, de com la llei no és igual per a tothom i de fins a quin punt estem disposats a defensar els nostres ideals quan les conseqüències poden ser terribles. Manyós i Manzanares interpreten els personatges més realistes, una parella de dues noies que no ho tindran igual de fàcil per escapar de les urpes de la injustícia de l’Estat. I Blasco, Gardés i Talavera donen vida, amb una gran versatilitat, a la resta de personatges, enfocats d’una manera més arquetípica i grotesca: policies, advocats, jutge i alcalde.

L’espectacle té una càrrega de denúncia molt important, però en cap moment no és pamfletari, ja que va oxigenant-se amb grans dosis d’humor absurd que, alhora, no desmereixen el missatge polític, sinó que el fan més evident. A més, Carla Torres aconsegueix agilitzar els trams més discursius amb decisions escèniques molt intel·ligents i creatives, que ens mantenen enganxats i fan que l’obra sigui un crescendo constant d’energia, de l’inici al final.

Carla Torres té la capacitat d’arriscar sempre en els seus muntatges. Arriscar suposa un perill, però, quan una proposta arriscada funciona, el resultat és enlluernador, i aquest és el cas d’Estat decepció. N’és un exemple l’escenografia d’Anna Tantull: una bastida que, malgrat que pugui semblar un obstacle en un escenari petit i a dues bandes, acaba donant un joc inimaginable (es transforma en qualsevol espai gracies a la il·luminació de Xavi Gardés i Fernando Portillo). De fet, la bastida anticipa, sense que en siguem conscients fins al final, la resolució del conflicte des de l’inici de l’obra.

També aporta una gran versatilitat el vestuari de Zaida Crespo, que permet identificar clarament cada personatge malgrat que no vagi vestit d’acord amb el seu ofici (per exemple, s’estableix la convenció que els policies van vestits d’obrers). Torres juga molt amb les convencions escèniques, fins al punt que va entrant i sortint de la ficció sempre que vol, amb petits comentaris que transformen l’obra en un espectacle quasi metateatral, fet que té tot el sentit del món, perquè al capdavall, en estats com el nostre, la justícia també és un teatre.

Nil Martín
@Nil_ml

Playlist de l’obra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *