L’impacte atemporal de Rent

Rent
Teatre Condal, 12 d’abril de 2019

Fotografia: David Ruano

Fa uns dies, a la post-funció de Rent, algú del públic preguntava als actors i a les actrius si eren conscients del que estaven fent. Aquesta pregunta, que d’entrada va passar desapercebuda, va despertar de seguida en mi una petita reflexió personal: s’ha de ser molt valent per donar vida a qualsevol dels personatges d’un muntatge de les característiques de Rent. Quina sort que tinguem joves talents valents.

Jonathan Larson va ser el responsable de la creació de Rent, amb un muntatge que arrancava a finals dels 90 a Nova York i que ràpidament es va convertir en un musical de referència per les joves generacions, independent dels seus gustos musicals i artístics. Rent de seguida aconseguia l’escalf de la crítica i continuava representant-se a Broadway, mantenint-se fins a 12 anys en cartellera i entrant a la llista dels espectacles amb més estada a Broadway. El fenomen Rent s’estenia arreu del món i en els següents anys se’n van fer representacions a nombrosos països.

Barcelona va estrenar-ne ja una versió el 1999, on hi constava el director de l’actual muntatge: Daniel Anglès. Tot i que la del 99 em queda massa lluny, puc assegurar que Daniel Anglès ha encertat amb la del 2019. La producció està sent un èxit, i no m’estranya.

Actors i actrius joveníssims ocupen tot l’escenari del Condal que ens apareix vestit amb una escenografia cridanera, espectacular i molt útil per ajudar a explicar la història. Si bé estendre’s a parlar de cadascun dels intèrprets faria que l’extensió d’aquesta crítica fos desmesuradament gran, tots i cadascun d’ells mereixen un fort reconeixement de la seva feina ja que tots els diferents personatges estan altament treballats i interpretats amb uns resultats molt i molt bons.

Tot i així no vull deixar de destacar alguns dels papers que jo considero que són especialment exquisits: Roger i Mimi, interpretats per Víctor Arbelo i Júlia Bonjoch; i Angel, encarnat per Albert Bolea. Quina frescor, quina innocència i quina precisió! Representar bé aquests personatges té mèrit, però encara en té més el fet d’aconseguir donar-los la credibilitat que ells els donen i de la manera com ho fan.

Un altre dels punts forts del muntatge és, com no pot ser d’altra manera, la música. És important comentar-ne aquí dues coses. La primera, les evidents habilitats vocals dels intèrprets… com de bé canta, tot aquest equip! I la segona, la feina dels músics. Ells comencen la funció formant part del repartiment d’actors i actrius donant vida a una colla de vagabunds. Encapçalats per Miquel Tejada, donen el toc final que fa que aquesta producció sigui un encert total. L’acústica està molt ben cuidada, així com la il·luminació i l’ambientació.

I el públic, captivat des del minut zero, aplaudeix amb força i crida al acabar les cançons, enduts per la eufòria del moment i pels sentiments que encara, a dia d’avui, Rent desperta com si fos el primer dia.

Maria Pujol
@Mariettapuco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *