Mambo

Les Antonietes s’estrenen per partida doble. Per una banda Oriol Tarrasón s’atreveix a presentar un text propi per primera vegada, i per l’altra, es tracta d’una comèdia. Trenquen amb allò al que ens havien acostumat, les adaptacions de grans textos dramàtics, la majoria clàssics del s.XX, com ara Stockman (versió de L’enemic del Poble d’Ibsen) o Vania (versió de L’oncle Vània de Txèkhov) i El Somni Americà (a partir de textos de Tenessee Williams, John Steinbeck, Eugene O’Neil, Arthur Miller i William Saroyan) o Un tramvia anomenat desig (de Tenessee Williams).

La petita sala d’El Maldà es converteix en el menjador de la casa d’una parella amb un gran conflicte: ella vol el divorci, ell no. Els dos personatges donen voltes i més voltes sobre la qüestió del matrimoni, els deures que tenen l’un amb l’altre, quines són les coses que els mantenen junts i sobretot, per què ella ha decidit que vol el divorci després de set anys de convivència i dos fills. Ella, romàntica, somia amb trobar una feina que pugui compaginar amb poder seguir acompanyant cada matí i cada tarda als seus fills a l’escola, amb comprar-se una bicicleta i viure en un petit apartament. Ell no vol renunciar al seu ideal de “família perfecta” i a baixar al bar cada vespre a ballar el mambo.

Dani Arrebola i Annabel Castan ofereixen una magnífica interpretació d’aquests personatges sensibles, excèntrics i espontanis. Castan brilla en aquest paper còmic, treu la seva part desenfadada i es relaxa a l’escenari fent-nos riure i fins i tot també plorar. Arrebola és la parella de ball perfecta que la complementa, i cal destacar el seu treball corporal, assistit i coreografiat per Fàtima Campos, que dona com a resultat un mambo molt ben executat, amb precisió i gràcia.

Un element que no ens sorpren, ja que és present en totes les seves posades en escena i mai deixa d’encantar-nos, és com Les Antonietes juguen amb el límit entre realitat i ficció. El pacte tàcit entre espectador i actor, que col·loca als uns sota els focus de llum i als altres a les fosques per a poder mirar còmodament des de la seva falsa intimitat, es veu trencat quan la quarta paret desapareix i el públic es veu inclòs en aquesta discussió rutinària. De sobte els espectadors recorden que allò que estan veient és un joc i que el repartidor de pizzes no vindrà. O potser si?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *