Mar d’horror als nostres ulls

P.A.U. (Paisatges Als Ulls)
Teatre Eòlia, 8 de novembre de 2019

Fotografia: Adrià Losa

Paisatges Als Ulls ve a ser el que seria una taula rodona d’experiències portada a l’escena, sense grans pretensions, només per passar pel filtre de l’art la duresa de la migració. El resultat, un espectacle bonic, d’històries de vida. Si bé és cert que no el defineixen magnífiques interpretacions —tot i que segons quines intervencions són bastant intenses—, és un testimoniatge amb molta força i una perspectiva fresca.

De fet, P.A.U. genera una atmosfera de conte a la vora del foc. Amb música, imatges tranquil·les i il·luminació càlida. Tot i que hi ha molt de dolor en què s’explica, el focus se centra en la solidaritat, la bona fe, l’amistat i mans que ajuden arreu del món. És potser aquesta la gràcia de la proposta, que embelleix la senzillesa del relat amb una proposta molt visual i simbòlica, amb sorra i amb un far, amb la mirada occidental arrelada però la veu suau de Dabo, Yacine i Soly a cau d’orella.

Impacta doncs la multiplicitat de dimensions del discurs, que fa contrastar la realitat dels fets, del mateix present de les persones i la construcció artística de la peça. Impacta sobretot l’esforç d’explicar cada dia una història de vida marcada pel dolor i la lluita constant que no han culminat en res, o almenys en res del que s’esperava. La perspectiva des de la qual es percep el públic a Paisatges Als Ulls és precisament l’occidental, que al cap i a la fi, veu l’espectacle des de la seva posició privilegiada i segurament es renta les mans formant-se i enriquint-se com a persona quan assisteix a espectacles com aquest.

Llegir la crítica al site original aquí.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *