Mercè Arànega és Shirley Valentine

Shirley Valentine
Teatre Goya, 15 de setembre de 2018

No és la primera vegada que Mercè Arànega protagonitza una obra. La recordem en multitud de papers tan còmics com dramàtics. Alguns exemples serien Un cel de plom o A tots els els que heu vingut. Suposo que en aquesta última obra el director Miquel Gòrriz no ha prioritzat ni la comicitat ni el dramatisme sinó la veritat, la honestedat i la proximitat que ha de tenir la Shirley per caure bé al públic. I és així, ens cau bé, es fa estimar i ens agrada la seva ironia, el seu to de crítica i com parla amb les parets de casa seva, fruit de la rutina on fa masses anys que viu atrapada.

Viu a Liverpool, està casada i cada vespre fa el sopar per al seu marit que, a jutjar per com el descriu, no sembla massa afectuós ni divertit. Tot canviarà quan un bon dia, una amiga seva, la Jane, la convenci de marxar a Grècia sense avisar al seu marit.

Desgraciadament moltes vegades aquesta situació és la de moltes altres dones. Necessitem veure les situacions un pèl exagerades per tal de veure-hi el reflex de la nostra societat. Ara la majoria de dones treballen, van de viatge i són lliures. Sí? Segur? No totes són lliures del tot i és per això que la Shirley les convida a fer una petita gran revolució, a casa seva, per tal de retrobar una vida que creguin que mereixi ser viscuda.

En el cas de la nostra estimada protagonista retroba la vida amb tota la seva plenitud a Grècia, lluny del tràfec de les grans ciutats, lluny de casa seva, però a prop del mar, a prop del vi i a prop d’ella mateixa. Coneix a gent, viatja, està tranquil·la i, per damunt de tot, viu.

L’escenografia és funcional: una casa feta amb un panell pintat, una taula i dues cadires i una Grècia feta amb una roca, la imatge d’una platja paradisíaca i tot d’elements de la platja. La il·luminació fa que els canvis siguin més amens i que es doni importància a allò que en requereix. Funcional també.

Pensem com podem ser més feliços i provem-ho. Què pot sortir malament?

PD: aquest no és el meu optimisme, és el de la protagonista, una dona valenta, crítica, feminista i vital, molt vital.

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *