Monòleg in crescendo amb una immillorable interpretació

A.K.A.
Sala Flyhard, 5 d’abril de 2018

Foto: Roser Blanch

En Carlos obra la porta de la seva habitació i ens apropa a la seva realitat adolescent. El seu posat amable i feliç fa que pensem que passarem una estona agradable, però no és així. La situació d’aquest noi (massa adolescent), es va complicant de mica en mica, quan esgrana la seva història i afloren temes com el racisme, l’amor, l’adolescència, l’adopció i la família, i esclata definitivament arran d’una trobada romàntica que desemboca en un fet traumàtic. En Carlos ens fa còmplices de totes les seves alegries, dels seus dubtes, de les seves rutines, del seu amor, i, finalment, de les seves desgràcies.

Aquest in crescendo d’acció, perfectament puntuat per la direcció d’escena, el disseny de llum i el de so, no seria possible sense un magnífic Albert Salazar que ens porta a cada lloc sense marxar mai del seu món. Un jove talent que actua, es mou i balla hip-hop. El hip-hop com a element d’abstracció d’una societat racista i complicada ens transporta a un univers musical molt càlid i proper. Aquest valor, la proximitat amb el públic (majoritàriament jove) és una de les qualitats que l’espectacle necessita per connectar. Si ho simplifiquéssim, un espectacle de text es podria dividir en tres conceptes: un text, una direcció (que coordini també la part d’escenografia, il·luminació, vestuari i altres) i una interpretació. Aquest encaix es du a terme a AKA i és això el que el fa un excel·lent muntatge.

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *