Petri Macbeth

Macbettu
Teatre de Salt, 12 d’octubre de 2019

Fotografia extreta de la web de Teatropersona (www.teatropersona.it)

Jo, que els últims anys he estat immers en ambients d’estudi –la filologia, la dansa– marcadament femenins, de tant en tant trobo a faltar aquella camaraderia masculina, aquella rivalitat amistosa que es manifesta en collejas més o menys contingudes, cops al pit o a l’esquena amb la mà estesa, alguna baralla que acaba amb els contendents rodolant per terra –això més aviat en els nens i adolescents que en els adults–. És una violència mesurada, que serveix per enfortir vincles, exactament igual que la tendresa. Potser sigui la tendresa dels que no se la permeten. Veient Macbettu, el desmuntatge de la tragèdia shakespeariana per part d’Alessandro Serra, em ve a la ment aquesta curiosa vessant de les relacions humanes. Hi ha una violència que és joc, i hi ha una altra que no ho és pas. Serra converteix la interacció humana en una oscil·lació entre ambdues: sobre l’escenari, fins i tot una abraçada és la força d’un contra la força d’un altre. L’elecció de vuit homes per formar el seu elenc no només és respectuosa amb la tradició isabelina, ho és sobretot amb l’esperit d’un text especialment sanguinolent, i per tant masculí (que, per cert, precisament ens ha donat una de les dones més feres i temibles de la literatura universal, Lady Macbeth, per desgràcia molt secundària en aquesta versió). La violència a Macbettu, però, no és exageradament explícita ni espectacular, senzillament està sostinguda permanentment en els gestos i les actituds, gràcies a un treball de cos i de veu sens dubte esgotador per als intèrprets (aquí cal reconèixer la contribució de Chiara Michelini).

A més de la física i moral, l’obra de Serra bull amb una violència acústica. L’inici fa pensar en la bogeria del monòlit del 2001 de Kubrick. El soroll i el silenci estan tractats amb una gran sensibilitat, perquè, entre el misteri inquietant de les pietre sonore, pedres sonores –ideades pel difunt Pinuccio Sciola, composades pel músic Marcellino Garau–, el terrabastall dels objectes en col·lisió freqüent i el crit quasi incessant i perfectament excessiu dels intèrprets –no estem acostumats a sentir cridar tant a l’escenari; només em ve al cap Emma Vilarasau fent de Medea, l’any passat al Lliure–, el silenci adquireix tota la força de l’excepció, la tensió de les ruptures inesperades del ritme. En relació al crit, no puc deixar d’elogiar Leonardo Capuano, Macbettu, que amb la seva veu cascada de fumador adquireix una presència equiparable a la d’un cantant de soul.

Alessandro Serra ha dit en una entrevista que aconsella no seguir massa els sobretítols, que no és tan greu perdre’s el text com perdre’s el ritme. Per moments, doncs, intento deixar-me emportar per la dura musicalitat del sard, gaudint del seu so sense significat. Això provoca que la imatge, els cossos, també es de-signifiquin i l’obra adquireixi l’energia d’allò que, sent fosc i incomprensible, ens atrapa per la universalitat del seu ritme. És estrany de dir, perquè estem parlant de Shakespeare, però la proposta física i escenogràfica de Serra aconsegueix que Macbettu es pugui degustar sense parar atenció al llenguatge verbal –fent cas, de fet, a una de les afirmacions del seu protagonista, «Words to the heat of deeds too cold breath gives», traduïda així al català des d’aquesta versió sarda: «Les paraules llencen un alè massa fred al foc de l’acció». Certament, el cos diu allò que les paraules no saben, i també allò que no s’atreveixen a dir. En tot cas, trobo més rica la suma de cos i verb, quan n’hi ha, i no m’hagués agradat no assabentar-me del moment en què Capuano recitava una de les més famoses consignes nihilistes de tots els temps («Life’s but a walking shadow, a poor player, / That struts and frets his hour upon the stage, / And then is heard no more. It is a tale / Told by an idiot, full of sound and fury, / Signifying nothing», traduïda amb fidelitat). Potser ho hagués reconegut, però, per la cura i l’entrega extraordinàries amb què ho va fer.

A Macbettu, nihilisme vol dir que la força bruta és un fi en si mateix, i només circumstancialment un mitjà per assolir el poder (el poder és un altre fi en si mateix, i, per tant, una altra manifestació de nihilisme). Ahir, poc després de sortir del teatre, em vaig trobar, per casualitat, amb aquesta reflexió de Pessoa, impecablement macbethiana: «Para mí, si lo pienso, pestes, tormentas, guerras, son productos de la misma fuerza ciega, operando unas veces a través de microbios inconscientes, otras a través de rayos y aguas inconscientes, otras a través de hombres inconscientes. … El monstruo inmanente en las cosas tanto se sirve … del remover de piedras en lo alto como del remover de celos o codicia en un corazón».

La inconsciència dels homes i la inconsciència de les pedres. El so atàvic de les pietre sonore ens recorda la força cega que sobreviu dins les nostres venes. Les pedres omplen l’escenari del Teatre de Salt, i els personatges de Macbettu les fan servir per jugar i per matar. Els humans, deia Ovidi a les Metamorfosis, som descendents de les pedres, i per això som una raça dura i resistent.

Leonardo Capuano converteix Macbettu en una roca. Les propietats de la roca son l’antiguitat, la  densitat (concentració en si mateixa, exclusió d’allò altre), la ceguera i la força. L’elenc no és unànimement convincent, perquè el muntatge exigeix unes dosis d’energia fora d’allò comú, però gràcies a Capuano, i, en menor mesura, Giovanni Carroni (Baquo), Maurizio Giordo –sobretot en el seu paper de porter ebri– i Andrea Bartolomeo (especialment com a bruixa, en unes escenes grotesques que aporten una comicitat molt baixa i molt adient, malgrat que en ocasions recordin una mica massa a personatges d’animació infantil), i a l’espai escènic i acústic, Macbettu impacta i sacseja amb l’ímpetu dels rituals més violents. Espanta més que commou: però el temor és una de les condicions de tota catarsi.

Juan de Miquel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *