Pot semblar casi normal, però de típic no en té res

Casi Normales
Sala Barts, 5 d’octubre de 2017

Quan parlem de musicals tots ens imaginem la típica història, amb les típiques ballarines, les típiques cançons i amb els típics personatges. I aquest musical no en té res de típic. El tema del que tracta normalment no se’n parla, ni a la vida de cada dia ni damunt d’un escenari. Perquè la família d’aquesta obra té poc de normal però, un cop més, què es pot considerar normal?

Aquesta obra busca el drama i l’aconsegueix, doncs al llarg de la mateixa no es fa estrany escoltar mocadors i intents de sofocar algun plor. Però ho fa a mitges. Fins al segon acte el públic no estableix realment una connexió amb els personatges. La raó? Falta de diàleg. Els personatges se’ns presenten però aïllats, es fa difícil agafar-ho tot com una història perquè les cançons individuals són la via per explicar la història. La música rock que fan servir és preciosa i les cançons arriben però a vegades es fan lentes o repetitives. Tot i això era tot un plaer escoltar-les perquè el repartiment realment s’hi deixava la pell i brillava.

Al tocar un tema tant sensible -que no desvetllaré per evitar spoilers- a vegades pots caure en terrenys pantanosos, i això és el que em sembla que passa en algun moment en l’obra. Hi ha temes que es tracten una mica massa per sobre o que es prenen amb un sentit de l’humor que, si més no a mi, em sobra. Per sort la música, beneïda música d’aquest musical, ho porta al terreny adient i salva situacions. I junt amb la música cal parlar dels tècnics de so, perquè fa il·lusió anar a un musical en el que finalment el so està al nivell de les veus!

Cèlia Ventura
@soctastaolletes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *