Proximitat en un gran musical

The Book of Mormon
Prince of Wales Theater, 13 de setembre de 2017

Abans de parlar de l’obra cal explicar com vaig tenir el plaer d’anar a veure-la. Com molts ja sabreu un musical d’aquestes característiques i amb la popularitat que té és cara de veure així que en el meu viatge a Londres només havia planejat anar a veure Els Miserables. The Book of Mormons se m’escapava de les mans. Per sort tant a Broadway (NY) com al West End (Londres) han creat el concepte de Lottery Ticket perquè tothom hi pugui anar. Això consisteix en omplir una papereta i, si et toca la loteria, pots comprar un parell de tiquets per la sessió d’aquella nit a un preu molt reduït i a primera fila! Que em toqués va ser tot un miracle!

A partir d’aquí tot va ser breathtaking. El lloc era preciós, la música i els personatges estaven a tocar, els actors van superar les expectatives, el missatge de fons, la música feia vibrar, l’humor que fa falta, el públic responia perfectament… encara tinc agulletes de tant riure!

Deixeu-me comentar més a fons el tema dels actors superant les expectatives. Tal i com ja he comentat més d’un cop quan escoltes la banda sonora d’un musical abans d’anar-la a veure vulguis o no ja tens una imatge feta i t’acostumes a certes veus. Si, a més a més, com jo, busques entrevistes fetes al cast original i fragments de l’obra aleshores la imatge encara està més feta. És per això que és difícil veure l’obra després sense caure en els perillosos “el cast original…”. Però aquest no va ser el cas. Aquest cop va superar la imatge ja feta; va donar-li tres voltes (i mira que era el debut de Tom Xander fent el paper d’Elder Cunninghum, un dels protagonistes!). Les veus dels actors, els balls, el vestuari i l’escenografia… Tot estava on point (i beyond). El que potser em van sobrar van ser un parell d’anys per KJ Hippensteel que feia el personatge d’Elder Price (l’altre protagonista); actuava i feia el seu paper com un noi de 18 anys però en alguns moments la seva edat real cantava una mica.

El més maco de tot va ser la proximitat. No estic parlant de la proximitat física, que també, sinó de la gran família que es formava dins de l’escenari i per tot el teatre. Els personatges ens miraven als ulls, connectaven amb el públic, estaven al nostre costat. Per acabar de rematar la proximitat el director de l’orquestra era un home jove (de nom Chris Guard) que representava l’esperit mateix de l’obra. Veure com un professional té la capacitat d’emocionar-se i divertir-se quan ja porta un número incontable d’actuacions, veure com feia sing-along durant les cançons, bromejant amb els músics i, quan tenia un moment de descans, ens mirava per veure les nostres reaccions. Hi havia un vincle tant bonic entre actors, músics i públic.

Sense cap mena de dubte és una d’aquelles obres que tornaria i tornaria a anar a veure, a l’aguait de per descobrir nous detalls i amb l’objectiu de descansar una estona rient amb tot el cor.

Una crònica de Cèlia Ventura i Gabarró

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *