Lanikea

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Som el llegat de 15 mil milions d’anys d’evolució còsmica. Tu i jo. Així doncs, en aquest espai-temps, hem decidit viatjar a territoris propis de la naturalesa per apropar-los al llenguatge de l’escena. Volem que els nostres cossos orbitin en la narració d’un univers que, indiferent davant els nostres moviments, ens ofereix un escenari de reflexió i acció.
Un viatge que intenta desconfigurar l’ego narrant un món que no gira al voltant nostre. Un món en el qual ni estem per sota ni per sobre, sinó en ell, reconsiderant el valor de cada humà per a l’altre.
Un viatge personal fora de tota persona, més enllà i fins als límits de la nostra comprensió.
Caminar a través de la via del dubte. Posar-ho tot en dubte. Descobrir-nos.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Lanikea

10/02/2020

Quan la ciència orbita al teatre

per Novaveu

LaniakeaAntic Teatre, 1 de febrer

(c) Antic Teatre

Laniakea és el nom que rep el supercúmul de galàxies on es troba la Via Làctia. I Laniakea també és la proposta escènica de Sagan, que justament busca experimentar i combinar les ciències (en especial, el cosmos) amb les arts (a través de la dramatització i escenificació dels conceptes).

A través d’un diàleg entre els dos intèrprets, Blanca García-Lladó i David Mallols Tomás, ens endinsem en un espai-temps no definit, a través del qual brollen conceptes científics de tot tipus. La majoria es troben relacionats amb la cosmologia, la física i la química, però també es menciona l’ADN i altres conceptes del camp de la biologia.

Desconcerta una mica la intangibilitat dels dos personatges, ja que no estan definits els seus rols. Són parella, amics? Són col·legues científics? El to de la conversa també és inestable, passant d’un diàleg col·loquial i més reflexiu a un format que recorda més aviat a una conferència Ted Talk.

Malgrat la necessitat de pulir l’estil de la conversa per fer-la més coherent, la temàtica és molt interessant. Aconsegueix captivar a l’espectador amb els aspectes més fascinants de la cosmologia i la ciència en general, i ho transporta cap al camp de la filosofia, aportant reflexions sobre la condició humana i la nostra insignificància a l’univers.

El final apoteòsic - una coreografia de feixos de llums interseccionant i creant formes a través del fum - permet a l’espectador un espai on poder assimilar el que s’ha anat presentant al llarg de l’espectacle. Tot i així, potser és massa llarg i l’excessiva llum directa al públic es pot arribar a fer molesta.

En resum, una proposta molt interessant, i que com ells mateixos diuen, encara es troba en procés de creació i perfeccionament, i que per tant, madurarà i millorarà molt amb el temps. Com a biòlogues agraïm sempre la presència de la ciència a les arts escèniques i aplaudim molt fort noves formes de divulgació.

Anna Molinet (@Annafase_)Cèlia Ventura (@soctastaolletes)