Quan la música imagina el temps

Una habitació buida
El Maldà, 10 de novembre de 2019

© Laia Serra Pou

Imagina una habitació buida. Un espai on et pots trobar, durant unes hores, amb qui tu vulguis, tant se val si és viu o mort, si viu a prop o lluny. No importa el temps, ni l’espai. A partir d’aquesta premissa, el dramaturg Marc Artigau, la compositora Clara Peya i la Cia. Llançat, formada per actors i actrius acabats de sortir d’Eòlia ESAD, construeixen Una habitació buida, un musical distòpic, emocionant i captivador, amb direcció musical de Miquel Tejada i direcció escènica de Joan Maria Segura.

Artigau, amb una dramatúrgia que enganxa (malgrat teniu un final potser una mica forçat) ens convida a reflexionar sobre la importància del temps, sobre la necessitat que tenim de conservar-lo i sobre com, mentre ho intentem, aquest se’ns escapa entre els dits. A partir de tres històries que s’entrecreuen, l’obra es qüestiona quins són els límits de les relacions humanes en una societat en què, gràcies a les noves tecnologies, “el temps i l’espai són només mentals”.

Tot plegat, teixit amb la música de Peya, que, sumada al bon nivell dels intèrprets i del pianista Miquel González, fa posar la pell de gallina, amb una sonoritat esperançadora i greu; abismal, al mateix temps. La peça està plena de leitmotivs musicals, que estructuren un relat redundant, cíclic, com ho és el temps. La melodia aconsegueix narrar tant o més que les lletres, i l’harmonia amb què quallen les veus dels actors i les actrius faa que pràcticament cada cançó sigui inoblidable. Podreu (i voldreu) comprar el CD a la sortida del teatre.

D’entre les encertades interpretacions de tota la companyia, cal destacar la feina de Carla Pueyo, la narradora de la història, que, amb una presència escènica absolutament magnètica, ens guiarà a través d’aquest món futurista. També captiven les veus de Núria Llausí, que s’entrega totalment en el paper de John Lennon, un dels convidats a aquesta peculiar habitació, i d’Ariadna Colomer, que ens provoca una esquerda a l’ànima quan canta “No t’adormiràs”. I d’Eric Oloz, que, encarnant un androide hiperhumanitzat, ens regala una interpretació entranyable i inquietant al mateix temps.

L’escenografia de Lola Belles, la il·luminació de Conchita Pons i el vestuari d’Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño, amb una estètica minimalista i una gamma cromàtica que reforça els contrastos, converteixen el singular espai d’El Maldà en un escenari futurista. Tot plegat recorda sèries com Black Mirror o Westworld, que ja han explorat línies argumentals similars a la d’Una habitació buida. L’obra que ens presenta aquesta jove companyia, però, destaca per portar al terreny del musical, que sovint ens té acostumats a arguments més intranscendents, una història tan plena de cruesa com d’esperança, que emociona i fa reflexionar.

Si, com ens canta Carla Pueyo, encara que intentem conservar el temps, sempre fugirà, com un riu, i ens deixarà sols, potser val la pena que dediqueu una part del vostre temps a veure aquesta petita joia que es fa al Maldà. És cert que, com es diu a l’obra, el temps no es pot guardar als bancs, però el teatre, quan és bo —i, en aquest cas, ho és—, té el poder de transformar-lo, condensar-lo i expandir-lo.

Teniu temps d’entrar a Una habitació buida fins el dia 1 de desembre, i si ho feu, no us en penedireu. Nosaltres, #Novaveu, hi serem el dimecres 20 de novembre fent un col·loqui postfunció amb la companyia, en el qual desvetllarem tots els secrets que s’amaguen a l’habitació. Us hi esperem!

Nil Martín
@nilmartinlopez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *