Reconfigurem l’esquema

Els somnàmbuls
Sala la Planeta, 12 d’octubre de 2019

©Temporada Alta Els somnàmbuls

Fins ara la societat ens ha imposta un esquema de com han de ser les relacions de parella. Dues persones, home i dona. No de dues, ni de tres ni de quatre persones; no de dos o més homes, no de dues o més dones. No. Les relacions amoroses, íntimes, sempre s’han entès com un assumpte de dos. I tu també ho entens així, oi?

O potser no?

Cada vegada més estem trencant amb aquest model, cada vegada més ens replantegem si hem de viure amb una persona, si hem d’estimar-ne només a una, si hem d’escollir-ne a una per sobre de les altres, si hem de trobar la “nostra mitja taronja”, o si preferim moltes taronges senceres.

L’obra de teatre Els somnàmbuls fa exactament això, trenca amb els esquemes clàssics i juga amb la possibilitat de nous estils de relació. Uns estils que, d’entrada, se’ns poden presentar com a opcions poc viables; però a mesura que els sentiments i l’amor s’obren pas amb força, aquests nous estils acaben fluint sols. L’amor, l’amistat, la gelosia, els enganys, la traïció, la tristesa i la felicitat que es troben a cada relació arriben als ulls i al cor del públic a través de la penetrant actuació dels tres protagonistes, en Genís, en David i la Laura. Uns sentiments que interpel·len a cada un dels espectadors i els fan partícips de les vicissituds dels personatges en la recerca de la seva pròpia felicitat.

La sala La Planeta acull i dona vida a l’entranyable història de dos grans amics que, un bon dia coneixen la Laura, una dona singular amb qui ràpidament creen un fort vincle sentimental. Però les imposicions i els codis morals de la nostra societat obliguen a la Laura a escollir. Tres joves a qui la vida porta a experimentar, a conèixer què volen i què no volen, a fer-se mal i a començar de nou, junts o separats, malgrat el seu amor. Tres joves protagonistes que lluiten inconscientment per trobar el seu lloc al món, intentant seguir el seu cor. 

Un petit escenari circular, envoltat pel públic a quatre bandes, ens endinsa al relat de Llàtzer Garcia inspirat en la comèdia Design for living de Noël Coward (fill natural d’Oscar Wilde). A través d’un atrezzo minimalista compost per dues cadires (encara que ells són tres), un quadre, una ampolla de ratafia, i alguns esquemes escrits amb guix blanc a la paret, veiem com la història cobra vida. Amb els jocs d’il·luminació, les entrades i sortides dels personatge d’escena, i els canvis de vestuari in situ, els esdeveniments teatrals avancen sense la necessitat d’un teló. La sala sencera es va transformant moment a moment i ens trasllada, en un obrir i tancar d’ulls, d’un piset al centre de Girona a un àtic de Barcelona uns quants anys més tard.

Tres joves que viuen desperts però adormits. El corrent els atrapa i se’ls emporta, les imposicions socials els fan somnàmbuls, infeliços, però malgrat tot lluiten per despertar-se. Una obra que a moments sorprèn i fascina, en d’altres fa riure i somriure el públic, però per sobre de tot, aconsegueix que els espectadors es qüestionin el paper de la societat i els nivells de coacció que exerceix sobre tots nosaltres, impedint-nos, en moltes ocasions, viure en plena llibertat.

Gina Duran
@giiin4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *