Repetir el mateix com al passat

Gelabert Azzopardi: Framing Time
Mercat de les Flors, 25 de juliol de 2019

Moment de Framing Times, amb Pedja Muzijevic al piano i Cesc Gelabert. Foto del web de’n Gelabert.

Quan en Gelabert obre els braços, es menja l’escenari.

Això és el que em van dir parlant del Cesc Gelabert, ballarí referent en l’escena catalana que fa molts anys fent obra i coreografiant. De fet, quan el sento parlar en entrevistes, quedo totalment impressionada amb allò que explica amb tanta intensitat i la seva manera de considerar i ballar la dansa.

Framing Time és una obra principalment sobre música, llum i dansa, una triangulació senzilla però efectiva i emocionant sempre que totes les parts es relacionin entre elles. Però, no podem dir que Framing Time ho aconsegueixi completament. Per un costat, escoltem una música de composició contemporània (de’n Morton Feldman) a la qual li falta una mica de tensions i distensions per no donar la sensació d’extrema repetició (donats els acords que s’utilitzen i la llargada de la peça); de l’altra, aquesta repetició i abstracció influencia la coreografia que perd massa pes o espai protagonista; i per una altra banda, tenim un joc de llums impressionant i efectiu. Tot això junt fa que Framing Time se senti una mica llarga i que ens centri a veure l’escenografia més que la resta del contingut.

Si analitzem la dansa, en Gelabert segueix en la línia dels seus treballs anteriors. En el seu moment va ser innovador i encara avui dia és molt interessant veure’l però, m’atreveixo a dir, que ha quedat una mica estancat en el que feia i en comparació del què avui dia es produeix. Els seus moviments de braços segueixen sent potents i amples però el seu moviment en l’espai es nota limitat (per ell mateix) i no interactua amb el pianista i a penes amb l’escenografia, cosa que esperava que fes d’alguna manera o una altra més sovint. De tant en tant, desapareix per deixar espai a la música, però penso que no cal perquè aquesta ja en té suficient.

Al contrari, l’escenografia sorprèn molt. És una estructura que recorda unes finestres d’algun local que mira cap a la ciutat o cap a les estrelles, molt poètic i bonic. Ocupa pràcticament tot l’escenari i dóna la sensació que és massa gran per l’espectacle en si. Ara bé, la possible practicitat i l’innegablement joc de llums és increïble, preciós. Malauradament, tot i tenir un gran potencial per aprofitar (com els contrallums), no s’utilitza gaire per crear efectes espacials, temporals i de moviment.

En conclusió, vaig sortir una mica decebuda perquè vaig notar que era tota l’estona una repetició del mateix i que el ritme no era gaire dinàmic. Així i tot, penso que veure un solo d’en Gelabert, sempre és una bona oportunitat, i més assistir a una classe seva.

Eva Campos Suárez
@Evinawer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *