Robert Polsøn mereix més que això

Morpheo 115
Teatre Tantarantana, 20 de juny de 2018

Morpheo 115, una producció de Kaddish / Kolmanskop (una companyia amb 40 anys d’experiència i l’altra només amb dos espectacles de trajectòria, contant aquest), ens presenta la història de Robert Polsøn, una història que, malgrat uns quants punts fluixos de l’obra, ens ofereix molt per reflexionar. L’obra es pot veure a la sala Baixos 22 del Teatre Tantarantana fins al 29 de juny.

L’argument està basat en els esgarrifosos experiments que la CIA va dur a terme durant la guerra freda per lluitar contra el comunisme: alteració del comportament, adoctrinament subliminal, narcotització dels “pacients”, etcètera. Robert Polsøn, fill d’espies soviètics al Berlín Occidental assassinats al ser descoberts, vagabundeja per Alemanya durant la seva adolescència orfe fins que dues dones americanes el recullen, delirant i gairebé mort de gana. Aquestes, científiques del servei d’intel·ligència americà, l’adopten com a conillet d‘índies per al projecte “Morpheo”, que consisteix en experimentar amb l’efecte que pel·lícules, imatges i drogues tenen sobre persones en situacions mentals i emocionals turbulentes, amb l’objectiu de desenvolupar tractaments per als mateixos espies de la CIA –espies que, després de dur durant anys una doble vida, són incapaços de distingir el passat del present, la realitat de la ficció, de descansar-.

Morpheo 115, establint relació entre els experiments de la CIA i la revolució publicitària que va suposar vendre “estils de vida” enlloc de productes (alimentant el somni americà), pretén fer-nos reflexionar sobre diferents aspectes del nostre entorn socioeconòmic i la nostra existència, afectada per aquest: la importància de les imatges, de com aquestes son utilitzades pel sistema capitalista per construir un imaginari comú i com aquestes configuren la nostra realitat; la identitat pròpia, fins a quin punt està enmotllada en les imatges que ens bombardegen constantment, i si és possible existir fora d’això, sortir d’això; la dificultat de distingir entre somni i realitat, l’angoixa que provoca aquesta dificultat; com totes les imatges que rebem dia rere dia ens ancoren més i més al lliure-mercat, deixant-nos com narcotitzats pels desitjos que se’ns ha imposat de manera subconscient, etcètera.

Tot i que la idea original és molt potent, el resultat final no està a l’alçada de les incògnites complexes i obscures que planteja. La intenció d’exposar la història des de l’oniricisme és molt encertada, ja que algunes escenes no del tot versemblants suposen imatges molt més suggerents que les que oferiria una narrativa teatral clàssica, i a més produeixen en el públic el mateix efecte que estan investigant: la configuració de la nostra realitat i entorn mitjançant certes imatges. Malgrat això, l’oniricisme del qual doten l’escena continua estant massa lligat a la realitat: és poèticament forçat i estèticament mediocre. Les interpretacions de les dues actrius, Laura Tamayo i Mònica Hernàndez, son caricaturesques i sobreactuades; és cert que això es justifica pel paper que duen a terme, representant la manipulació de l’aparença de la realitat en benefici del sistema, però tot i tal justificació el resultat escènic continua resultant pla i una mica grotesc. L’actor Guillem Gelafell, també encarregat de la dramatúrgia, té un registre un pèl limitat, que va des de la confusió delirant d’un adolescent perdut (forçadament poètica, poc realista) fins a la desesperació, la ràbia i la por de la pèrdua de la pròpia identitat, passant per escassos llocs més. L’espai ha estat tractat amb la intenció que fos versàtil, mantenint un punt anacrònic i deslocalitzat per alimentar l’atmòsfera de somni (o malson), però s’ha quedat a mig camí, utilitzant recurrentment els mateixos materials plasticosos i un grapat de llums que no acaben d’aconseguir l’efecte desitjat. A l’acabar l’obra la ment de l’espectador dóna voltes i voltes a idees frenètiques que se li han aparegut, però l’obra de teatre en sí no li aporta cap record intens.

En resum, es tracta d’un espectacle no gaire remarcable pel que fa a les interpretacions, al text, a l’espai i al resultat general de la producció: no obstant, la història que hi ha darrera l’obra i les incògnites que desperta en el públic resulten no només molt atractives, sinó altament estimulants i adients.

Júlia Boixader

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *