Sacralització del nihilisme

Génesis 6, 6-7
Teatre Municipal de Girona, 24 de novembre de 2018

©Luca Dal Pia

El vídeo d’una circumcisió sangonosa, minuciosament detallada. Així s’inaugura Génesis 6, 6-7treball que representa la tercera part de Trilogia del infinito de la creadora figuerenca Angélica Liddell, psèudonim d’Angélica González. Aquesta peça, produïda per Fondazione Campania dei Festival – Napoli Teatro Festival Italia, Iaquinandi, S.L. (Itàlia) i coproduïda per Teatros del Canal (Madrid) i Humain trop humain – CDN Montpellier (França), es va estrenar al Napoli Teatro Festival a l’any 2017. A Catalunya, ha fet la seva primera aparició a l’edició d’enguany de Temporada Alta, dins del marc de les propostes trencadores.  

Després del desconcert inicial que fa aixecar alguns espectadors de les butaques, es desencadenen unes escenes que es prometen parlar d’allò sagrat, al voltant de la Gènesis, i que però semblen procedir més aviat de l’infern. Un home i una dona, despullats i completament pintats de vermell, debaten en rus sobre els conflictes entre matèria i desig, Deu i substància, non-matèria i esperit. Difícil seguir la dansa dels actors, que ressembla a uns estiraments, preguntar-se el perquè d’aquells moviments i mentrestant llegir els sobretítols a dalt de l’escenari. La peça segueix amb una mena de processó en versió grotesca, una teoria, no pas de sants i verges, sinó d’éssers bojos o malvats, com és el cas de les dos bessones embarassades, Sarah i Paola Cabello Schoenmakers – bellíssimes, o potser podríem dir plenes de gràcia – que empunyen metralladors i ballen, aixequen les faldilles i ensenyen fetus de plàstic que duen dins les seves panxes.

De fons, l’alternança entre silenci esfereïdor i música o sorolls a volums elevadíssims desorienta l’espectador i contribueix a crear una atmosfera inquietant. L’escenari és nu, amb una màquina de fer pa activada per evidenciar els caires obsessiu-compulsius d’un personatge histèric. Els personatges són difícils d’identificar, així com el simbolisme. Impensable interpretar instantàniament els nombrosos referents disseminats al llarg de l’obra, que arriben a incloure l’aparició d’un cavall a vuit potes, el cos sense vida d’un porquet i unes inscripcions de caire esotèric relacionades amb la numerologia.

Per contra, no es fa referència als versicles de la Gènesis que inspiren la peça, i que donen una clau d’interpretació fonamental: “[El Senyor] s’entristí i es penedí d’haver-los creat. I va dir: «Faré desaparèixer de la terra l’home que vaig crear. No hi deixaré ni homes, ni animals, ni bestioles, ni ocells. Em penedeixo d’haver-los fet.»” Aquesta font d’inspiració desvela una veritat que ja s’havia fet evident en els treballs precedents de la creadora, com per exemple el seu manifest poètic, El sacrificio como acto poético: el món d’Angélica Liddell és fortament nihilista i neix d’una labor molt dolorosa.

L’obra es conclou una vegada més amb la negació de l’esperança, amb un monòleg de la mateixa Liddell: una Medea que, amb l’exasperació de qui no vol condemnar la seva descendència a la vida, mataria incessantment la seva prole. Una visió cruel e impossible de compartir, que remarca la perversitat de l’univers en què s’engendra aquesta peça.

Malgrat la potencia de les imatges presentades, Liddell no aconsegueix evocar emocions de la mateixa intensitat. Més enllà de la provocació, queda poc: Génesis 6, 6-7 és un espectacle irreverent i rompedor que esgarrifa i fereix, i que però no desperta cap altra sensació que el fàstic. Llàstima, perquè el teatre contemporani tindria molt a explicar sobre la relació entre Déu i ésser humà i, més en general, l’espiritualitat. Se salva un moment en què la bellesa ressurt amb prepotència: la dansa entre les bessones, aquest cop despullades, i un ballarí manc vestit de dona amb la cara tapada.

Lucia Gusmaroli
@lucia_sin_tilde

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *