Shakespeare a Sardenya

Macbettu
Teatre de Salt, 12 d’octubre de 2019

© Alessandro Serra

Macbeth, el clàssic shakespearià, en versió sarda? Aquesta és l’aposta d’Alessandro Serra i la companyia Teatropersona que van estrenar a Catalunya la seva versió de la tragèdia de Shakespeare en l’edició de Temporada Alta d’enguany. Macbettu, estrenat al 2017, els hi va valdre el Premi Ubú 2017 a l’espectacle de l’any, el Premi de la Crítica Teatral atorgat per l’Associazione Nazionale dei Critici di Teatro a Itàlia i tres premis al Festival MESS de Sarajevo.

Segons declara Serra, la idea va néixer durant un reportatge fotogràfic sobre els carnestoltes de Barbàgia, una regió muntanyosa situada a l’interior de Sardenya, a Itàlia, on encara sobreviuen elements d’una cultura amb arrels ancestrals. El director italià, doncs, va traslladar l’obra shakespeariana, tradicionalment basada a l’Escòcia del segle XI, a la llengua i cultura sardes. Malgrat que els dos contextos siguin aparentment molt diferents, al cap de pocs minuts del començament de la funció queda clar que tenen més afinitats de l’esperat.

El món imaginat Serra es tradueix en una posada en escena de gran impacte, minimalista, gairebé en blanc i negre, en què sons, llum i matèria – la pedra, la cendra, les esquelles –  també són actors. No hi ha música, sinó efectes sonors produïts a través de les pedres sonores de Pinuccio Sciola, en aquest cas realitzades per Marcellino Garau. Es tracta d’escultures semblants a menhirs, que gràcies a fissures realitzades en paral·lel són capaces de generar una gran varietat de sons. En funció de la densitat del material, els sons poden assemblar-se als del vidre, del metall i fins i tot de la veu humana. A Macbettu, les pedres sonores produeixen brams esfereïdors i marquen el ritme de l’espectacle, des del principi fins al final.

El repartiment és enterament masculí, en part per fidelitat a la tradició elisabetiana, en part com a referència al patriarcat sard. Leonardo Capuano interpreta Macbeth de manera magistral. Lady Macbeth apareix com un home altíssim, amb barba, però androgin i sensual, interpretat per Fulvio Accogli. També cal mencionar l’òptim treball de la resta dels actors: Andrea Bartolomeo, Andrea Carroni, Giovanni Carroni, Maurizio Giordo, Stefano Mereu i Felice Montervino. Les bruixes, amb moviments que les fan semblants a titelles, o fins i tot a peces d’escacs, introdueixen moments grotescs i còmics que marquen bé els ritmes de l’espectacle i engendren una dicotomia impactant amb el caire tràgic, inquietant i violent que impregna la narració.

La llengua sarda omple l’espai de sons primigenis i gairebé indesxifrables, quasi semblant a pregàries, potser per la seva afinitat amb el llatí. La tria de l’idioma sard és apropiada, tanmateix és difícil entendre el text sense recórrer als sobretítols en català. Especialment per a qui no coneix la trama resulta força complicat seguir narració i acció i, contràriament al que la companyia indica, caldria preparar-se prèviament.

Les veus profundes i greus dels actors ens traslladen a un món llunyà, però tangible, sempre ben arrelat a un element físic. De gran potència comunicativa l’escena de l’àpat dels porcs, on un grup d’homes gruny i menja afanyosament al voltant d’un bol. Inoblidable i esgarrifador el soroll del pa cruixent – el famós pane carasau sard –  que s’esbocina sota les botes del fantasma de Banquo quan camina damunt de la taula del banquet. Memorable el final, on Macbeth sucumbeix sota el pes de la seva culpa i la inexorabilitat de les profecies, complementat per un eficaç joc de llums i els omnipresents bàtecs de les pedres sonores.

Lucia Gusmaroli
@lucia_sin_tilde

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *