Sobre les preocupacions de l’avui amb les eines de l’ara mateix

Andrea Pixelada
Sala Beckett, 15 de març de 2019

Kiku Piñol

És booktuber, plenament conscient i activa davant la necessitat d’un canvi en la societat i a més viu en un entorn familiar poc convencional. Els alumnes d’Andrea Pixelada serviran com a marionetes per representar un relat de la seva pròpia vida en una de les seves classes, de manera que capes de ficció i realitat es van superposant en una dramatúrgia molt contemporània.

El personatge de l’Andrea Pixelada és molt rodó i cuida moltíssim tant tot allò que diu com la seva manera de moure’s en un món real i virtual. Tota la resta d’elements juguen un contrapunt que permet desenvolupar la protagonista des de tots els plans; musical, virtual, imaginari, real. Des del punt de vista de l’espectador, la funció té molta energia, volum i procura ser actual sense judicis. Respecte a la trama, és bastant random, en general ascendent i atraient, tot i haver-hi un plot twist un punt precipitat.

Andrea Pixelada s’argumenta i contra-argumenta de manera molt intel·ligent, sense ser gens pesada. Així es pot seguir molt bé, perquè el ritme canvia amb agilitat i difumina —o pixela— els plans. És cert també que a través de les funcions s’hauran d’arrodonir els viatges emocionals, perquè s’han pensat per tenir molt de protagonisme i costa arribar-hi a vegades. Està, de totes maneres, prou ben resolta i plena de diversitat de discursos.

Un detall: en un espectacle com Andrea Pixelada, on no només hi ha majoria femenina a l’equip sinó que les actrius brillen molt més en el desenvolupament dels seus personatges, on es cuida la visió de gènere amb deteniment, s’escapen masculins genèrics com si se’ls hagués oblidat revisar-ho.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *