Exposem la vida a Barcelona de tres joves immigrants indis que han coincidit en un petit pis. De cara a enfora tothom fa el cor fort i en un ambient de camaraderia de mica en mica van aflorant les dificultats de trobar feina, la incomprensió dels veïns o la trobada amb persones que, d’una manera o d’una altra, volen aprofitar-se d’ells.
Tot es desenvolupa entre bromes i somnis, els dos elements que faciliten evadir-se dels seus problemes. Serà justament aquest component dels somnis el que introdueix directament l’ambient de les pel·lícules de Bollywood. Per això el ball com un miratge de felicitat, irromp directament en la trama trencant el fil argumental i omple de cop l’escena de llum, música i brillantor.
Utilitzem l’humor i la tragicomèdia per posar en escena la decepció que comporta el despertar del somni migratori, quan les il·lusions no es corresponen amb la realitat.
Bollywood, Bombay, BarcelonaTeatre de l'Aurora, 16 de febrer de 2020
Fotografia: Blanca Pascual
Tres joves immigrants de la Índia somiaven arribar a Europa, Barcelona, la capital, la riquesa, la feina, la… Sí? Segur? Tot allò que busquen no ho troben per enlloc. Han de viure tots tres en una llitera, vendre cerveses, fer de taxistes i buscar feina. La realitat migratòria és molt dura però la paròdia, els personatges, els jocs de paraules i els balls de Bollywood treuen ferro a la situació i la transformen en una tragicomèdia que cala el seu missatge entre danses i rialles.
La dramatúrgia de Marc Rosich és senzilla i potser estira massa l'acció però permet passar dels aires de Cubana a la tendresa d'una amistat; de la paròdia de la gran Barcelona a la tristesa de la manca d'oportunitats; de la bogeria de la ciutat al recolliment d'una habitació.
El joc paròdic de les veïnes típiques dota les escenes de molt d'humor però també ens fa adonar del racisme que portem incorporat a la mirada. Més enllà del relat sobre migració trobem una història sobre l'amistat, la convivència i la necessitat de tirar endavant.
Els Dúo Fàcil, dirigits per Juanjo Cuesta Dueñas, desprenen una energia increïble a l'escenari pròpia de les companyies joves i la complicitat de Marc Tarrida, Francesc Marginet i Abel Reyes es respira a escena i trobem un treball interpretatiu sorprenent que canvia de registre amb facilitat. El canvi constant de personatges i la banda sonora bollywoodiana els permet picades d'ullet a la realitat, una fina ironia i que el ritme no caigui. Destaca també l'element coreogràfic i el moviment a escena així com el vestuari, a partir del qual es construeixen els personatges. L'escenografia i la il·luminació s'adapten a cada escena creant tota mena d'espais amb ben poca cosa. Uns mòduls atrotinats i una bastida-llitera juguen amb versatilitat i grinyolen mig expressament.
Entre la paròdia i els balls de Bollywood trobem una crítica a la manca d'oportunitats i al racisme de la societat vistos des de la perspectiva de tres joves que s'enfonten a una realitat que està molt lluny del què somiaven. És estrany que creguem estar lliures de racisme i estar ben conscienciats de les peripècies dels refugiats quan, al sortir al carrer, llencem una mirada d'estranyesa, de superioritat o, fins i tot, de menyspreu al noi que ven cerveses pel carrer. Reflexió i diversió s'abracen per crear un retrat agredolç d'aquesta realitat invisibilitzada.
