Sonaron voces de muerte, sonaron cerca

Black
Teatre La Passió d’Esparraguera, 23 de novembre de 2019

Fotografia: L’altre col·lectiu

És la primera vegada que he de fer una pluja d’idees abans de començar a escriure sobre una obra de teatre i m’agradaria explicar el per què: Black té tants matisos, detalls i picades d’ullet, que no sé com fer-los justícia. 

Quina bestiesa ha fet L’altre col·lectiu portant un projecte així al teatre de l’emblemàtica Passió d’Esparraguera. Bestiesa irònica, plena de simbolisme i brutal en tots els sentits. M’havia de recordar constantment que es tractava d’un grup jove, amateur, que per primera vegada encapçalava un projecte tan ambiciós. I és que, com brillaven totes!

Deixeu-me ordenar les idees i començar parlant dels aspectes més tècnics, que crec que en aquest cas han de ser objecte de menció especial. Llum, so, escenografia i vestuari son impecables, professionalment executats, cuidats i triats fins a l’últim detall, sense res deslligat o a l’atzar. L’escenografia, que començava sent un simple escenari buit amb fons negre, pateix una transformació apoteòsica cap a la meitat de la representació, totalment inesperada (i àmpliament aplaudida) per l’audiència present. 

L’experiència Black comença ja quan entres al recinte de la funció. Espai escènic i public estàvem tots damunt l’escenari del teatre, en un semicercle íntim, abraçant la representació. Els propis actors i actrius et comprovaven l’entrada al arribar i t’acompanyaven a seure, recordant que apaguessis el mòbil i sobretot, que guardessis silenci. Obeint (no t’atrevies a fer el contrari) esperaves en un ambient d’una calma tensa molt especial, com si es tractés d’un funeral. I és que realment hi estàvem, en un funeral, i això descobríem en començar l’espectacle. El tret de sortida el donaven una actuació musical i una representació (coreogràfica) de les fases de la mort. Exquisida execució de tots els moviments i exquisit gust en la seva tria, realitzada per Emma Duran

I llavors començava el joc, i amb ell el simbolisme. No vull parlar del fil argumental perquè entrar a descobrir-lo amb ells és part de la màgia de l’espectacle. Però vull agrair-los l’elecció, i el parlar-ne. I aquí em dirigeixo directament als dos creadors i directors de BlackAntonio Cortijo Gerard Sancho (que, per si fos poc, actuen també en la peça). Es nota en el transcurs de l’obra la intel·ligència amb la que aquesta ha estat creada i la saviesa de cadascun dels actes. Parlaven amb paraules de Lorca, cantaven a l’Amy Winehouse… tot el que passava, passava per un motiu i amb un significat concrets. I això arribava als espectadors, que anàvem unint les peces del puzzle argumental i anàvem adonant-nos, poc a poc, del motiu real d’allò que estàvem vivint. 

Acabo d’escriure al mateix moment que m’assabento que acaben de prorrogar Black (en el mateix teatre, a Esparraguera) i m’omplen la felicitat i l’orgull. Estigueu totes atentes, espereu-ne notícies, seguiu-los i aneu-los a veure. En sentirem a parlar en breus, i espero que no pas poc. 

Maria Pujol
@Mariettapuco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *