Sort que ens morim

Immortal
Teatre Municipal l’Ateneu, 25 de juliol de 2018

Podem conviure amb una persona 300 anys? Pot un actor fer 95.000 funcions del mateix espectacle? Pot un drapaire acumular durant 500 anys? Pot el teu fill independitzar-se amb 238 anys? I, en conclusió, és sostenible ser immortal? Vols ser immortal? Espera’t a resoldre aquestes preguntes i moltes d’altres quan surtis de veure l’espectacle.

El temps i la mort són temes que preocupen la nostra societat. Moltes vegades tenim por a la mort però sortint de l’espectacle acabareu tenint por a la vida eterna. No desvetllaré més situacions humorístiques perquè us avançaria unes bromes que llavors no us faran riure tant. Perquè la part de reflexió entorn la immortalitat comparteix protagonisme amb l’humor continu.

Podem pensar que l’obra no té cap interès perquè retrata una societat futurista on la gent viu eternament però, en el fons, som tan diferents? Si vivim en una rutina durant pràcticament 50 anys, si un actor fa la mateixa funció tota una temporada, si un matrimoni conviu durant més de 50 anys, si el teu fill té quaranta anys i no s’ha independitzat… No estem tan allunyats, la societat del futur només és la societat del present una mica exagerada.

Qui pot representar tota una societat en només una persona? Evidentment només ho pot fer Bruno Oro. I com ho pot fer? A través del fregolisme. I que és el fregolisme? És un canvi de personatge que fa un sol actor a ritme vertiginós i en molt poca estona. D’on ve el nom? Rep aquest nom perquè és el mètode que utilitzava l’actor i cantant italià Leopoldo Fregoli (1867-1936). Tanco el cercador i torno a la crítica. Aquest és el mètode que impera al llarg de la funció i és el que fa que en un mateix minut puguem veure com són les situacions d’una desena de personatges o puguem veure com conversen pares i fills. L’independentista que fa 300 que espera, la companyia de telèfon que fa 400 anys que truca, el treballador ambiciós que ja ha arribat al capdavant de moltes empreses, l’home que ja fa 300 anys que està en desacord amb el seu cos, l’acumulador que té objectes de fa 600 anys i, per acabar la llarga llista, un actor que vol dir adéu al seu espectacle després de 95.000 funcions. Bruno Oro encarna perfectament tots els papers d’aquesta societat. Només una situació crec que es desvia de la trama de l’obra, el personatge de la mort, però com que fa gràcia al públic salva l’error dramatúrgic. Aquest és l’únic detall no prou ben resolt. La resta de dramatúrgia és excel·lent i el fil argumental genial. Es demostra la bona feina que han fet els tres creadors de l’espectacle: Alejo Levis, Marc Angelet i el mateix Bruno Oro. L’actor s’interpreta a ell mateix, cansat de fer la mateixa funció 95.000 vegades i serà qui mantindrà la intriga al llarga de l’espectacle. Com acabarà tot plegat? Trencarà amb aquesta rutina?

La il·luminació és un factor importantíssim per el desenvolupament de l’espectacle, així com també les projeccions o la música, tot ajuda als canvis d’escena i a que no caigui el ritme en cap moment. El final de l’espectacle és un recurs massa utilitzat però que resulta atractiu i que deixa clara la intenció de l’espectacle: vols ser immortal?

Martí Rossell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *