Ifigènia en taxi
Teatre Tantarantana, 07 de febrer de 2019
Cristina Martínez representa un monòleg que combina hàbilment multiplicitat de veus i situacions amb una agilitat jove i flexible que transporta l’espectador, en pocs minuts, a diferents escenaris: els carrers grisos d’una Barcelona plujosa, el despatx de l’escola, una frenètica discoteca... i tot això en un espai escènic senzill emmarcat per dos micròfons de peu que serveixen de plataforma per mostrar les diferents cares d’una societat castradora i eixordadora. L’actriu es dirigeix al públic amb variats registres, entre ells, l’expressió musical; amb un breu repertori que podria ser una “picada d’ull” al musical ¡Taxi, al Apolo!
Talment, la companyia La Canina porta a escena, Ifigènia en taxi, una obra que crida actualitat als quatre vents. Els grans temes que trobem a peu de carrer es combinen amb aires tràgics, tot creant un diàleg entre la universalitat dels clàssics i els tòpics de la contemporaneïtat occidental.
El mite grec d’Ifigènia és més actual que mai. Recordem l’obedient filla d’Agamemnon: aquella que és oferta en sacrifici per obtenir la benedicció dels Déus en el viatge de les naus gregues cap a la gloriosa Troia. La víctima, l’eterna sacrificada, s’ofereix confiada a les mans d’un pare egoista que la utilitzarà al seu benefici.
Ifigènia en taxi és una reelaboració del mite, una actualització que beu del seu origen mític. Així, tenim una noia dolça, amb pardals al cap, imaginativa i curiosa. Una Ifigènia frenètica i sorollosa que s’enfonsa innocentment en el mar d’una societat que l’ofega. Tots som la Ifigènia sacrificada pel bé comú d’una societat patriarcal i capitalista. El taxi, aquell cotxe que inunda les grans ciutats, esdevé l’espai de reclusió i salvament que allunya la noia de l’angoixosa metròpolis. Ssshhh... només cal conduir. Podríem dir que el taxi és el Deus ex machina que rescata Ifigènia en els seus moments d’ansietat. El taxi és la solució per escapar del conflicte. Però el conflicte persisteix.
Ifigènia en taxi és una crítica al model educatiu que castra personalitats, una crítica a la pressió social a la qual ens sentim sotmesos per estar a l’alçada de les expectatives, una crítica a la manca de confiança en l’autenticitat i a l’excés de superficialitat i fredor pautada. És inevitable pensar en els grans temes de reconegudes obres futuristes com Un món feliç o Farenheit 451 o de sèries com Black Mirror que recorden a la crítica d’una societat que ens esclavitza i sacrifica sota una aparença de llibertat i benestar.
En nom del pare, del capitalisme i de la normalitat santa. Amén. Taxi! Al Tantarantana!
Annie Pugnau
