Tirem-nos junts a la piscina

Pool (no water)
Sala Beckett, 25 de març de 2018

Foto: Adrià Ropero/defoto

Entrar en una sala de teatre i trobar-se dins de la mortalla d’un cadàver. Llum blava i lila, un noi cantant El cant dels ocells sense lletra, amb força i passió, a l’estil d’Arca. Situades en punts estratègics de la sala, varies tauletes de metall amb rodes, les típiques que hem vist mil vegades a la sala mortuòria de Six feet under o en alguna escena d’autòpsies. A sobre d’aquestes hi podem veure alguns objectes, però els que més ens sorprenen són una bona quantitat de copes de cava, buides, que són retirades just a l’inici de la funció i ja no tornaran a aparèixer fins al final. Definitivament, aquest estpectacle no té cap intenció de deixar indiferent a ningú.

El col·lectiu VVAA i Íntims Produccions, dues de les formacions teatrals joves de Catalunya amb més èxit, proposen una obra de dramatúrgia contemporània amb una posada en escena potent, complexa i compromesa amb el text. Pool (no water) està escrita per Mark Ravenhill, dramaturg anglès que des del seu primer guió l’any 96 es va convertir en tot un referent per la seva escriptura trencadora i la seva determinació al tractar temes tan polèmics com la prostitució o l’homosexualitat. Aquest text en concret narra la història d’un grup d’amics, tots joves artistes, i l’estada que fan a casa d’una excompanya seva, a Argentina, que a diferència d’ells ha assolit un gran reconeixement dins del panorama artístic global. Amistat, ressentiment, enveja, ambició, tendresa i toxicitat es mesclen, s’uneixen i es dissolen constantment en una peça impactant, energètica, visceral, agafant l’art i el que aquest significa en la vida d’un artista com a leitmotiv amagat darrera l’obra: una obra que, ben produïda, està destinada a l’èxit, amb una combinació excel·lent de dramatisme, irreverència, humor i reflexió.

La posada en escena està curada amb molt afecte, per extreure’n tota la força i la poètica. Tant l’escenografia com la llum i el so són detallistes i suggerents, en coherència en cada moment amb el text, i creen una atmosfera atractiva en la qual és molt fàcil submergir-se i deixar-se portar per l’espectacle. El ritme està molt ben modulat, passant amb organicitat de moments íntims tan profunds que gairebé et paralitzen a moments explosius on tot és energia alliberada, brutalitat, embriagament. La interpretació dels actors, que en alguns punts peca d’intentar ser massa “natural”, és propera i intensa, i està fonamentada en la complicitat que hi ha entre ells mateixos –complicitat absolutament necessària en aquesta producció, ja que tots ells expliquen la mateixa història, totes les veus es fusionen en una mateixa narrativa. Tot i que en alguns moments es fan servir recursos una mica massa tòpics en produccions teatrals contemporànies, la majoria dels objectes utilitzats (pastanagues, teles, cigarrets, micròfons, petards, batedores…) no son excessivament efectistes i estan repartits de manera equilibrada. Per acabar-ho d’adobar, no podia faltar una dosi de sàtira de l’exageradament pretenciós món de l’art actual: la crítica burleta que se’n fa no és res que no s’hagi dit abans, però ajuda a destensionar l’ambient després d’algunes escenes fosques.

Però una característica realment excepcional d’aquesta obra (i, potser, d’aquesta producció) és el viatge conjunt que fa el públic de la mà amb el repartiment. Els personatges expliquen als espectadors la seva història amb senzillesa, honestedat i de manera oberta, sense estalviar la cruesa dels moments més impactants ni afegir massa sucre als records emotius; aquesta interacció directa amb el públic, aquesta complicitat seva a la que et conviden a sumar-t’hi, et fa partícep de tot allò que senten en cada moment: vius amb ells totes les emocions i les desgràcies que experimenten, sense abandonar del tot la distància reflexiva amb l’espectacle, situant-te en un punt còmode en el qual no ets responsable de res del que passa l’escenari però ho pots gaudir tot gairebé com si fos teu. L’evolució dels personatges (o del narrador general que es crea entre tots els personatges) és la mateixa evolució que pateix el públic al llarg de l’obra.

L’ombra de la mort és present, mig amagada, de manera constant. Al grup d’amics els pesa la pèrdua de dos companys seus, un pel VIH i l’altre pel càncer, i la noia a la que van a visitar pateix un accident macabre del qual sembla que no se’n sortirà. Però tot i així, tot i tenir l’amenaça de la mort sempre present; tot i la por a un mateix, als propis desitjos i ambicions, al fracàs; tot i la por als altres, al que els altres ens poden fer o a la seva desaparició; tot i estar dins de la mortalla d’un cadàver, els actors tornen a treure les copes de cava al final de l’obra i te les ofereixen, reiterant el que ja s’havia insinuat des del principi: que això es tracta d’una celebració. Una celebració de la vida enmig de tota la mort que ens pot rodejar. Un cant a l’aquí i l’ara, perquè en aquest moment estem tots junts, i estem tots vius, i estem compartint les nostres vides.

Aixequen les copes i et conviden a celebrar el dia més feliç de la teva vida. Tirar-se a la piscina o no amb ells és la teva decisió.

Júlia Boixader

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *